El dia a dia polític de proximitat transcorre per camins tan fressats que avorreixen. Un cop la majoria social activa del país vam perdre, el 2017, l’aposta per esdevenir un estat europeu, s’ha retornat a la vida estressada d’una societat depenent políticament i que pateix l’atròfia del sector públic. El darrer episodi que ho il·lustra ha estat el de les escaramusses parlamentàries entre Junts i ERC per la transferència avortada de Rodalies. El PSOE i els sindicats corporatius s’han aliat per evitar el traspàs pactat amb ERC; mentre els juntaires se’n fotien mentre pactaven amb Sánchez col·locar un representant seu en la direcció de la companyia ferroviària, com han fet en les d’aeroports i energia. Els republicans, cornuts i pagar el beure. I tot plegat, comèdia de la dolenta i massa representada.

Mentrestant, el PIB català creix un 3,6%, el 2024, i supera per primer cop els 300.000 milions d'euros. Però, en canvi, la riquesa per habitant fa anys que flaqueja. El PIB per càpita, l’any 2000, a Catalunya era del 102% en relació amb la mitjana de cinc grans estats de la UE (Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica i Països Baixos), i ara s’ha situat al 98%. De fet, a principis de segle, Catalunya partia d’índexs de riquesa per habitant prou superiors a la mitjana europea. Aquesta distància es va anar encongint i, finalment, a partir del 2019, Catalunya se situà per sota la mitjana europea de riquesa per habitant.  Així mateix, la productivitat del país ha baixat. I sense productivitat serà inviable mantenir l’estat del benestar.  

Alguns economistes sintetitzen els reptes catalans en l’eliminació de la burocràcia que complica la vida de la majoria d’autònoms i petites empreses; en la necessitat d’incrementar la inversió en R+D+I  sobretot en el sector privat; o bé en l’increment de l’aposta per les noves tecnologies (robotització, digitalització…); en incentivar l’augment de la dimensió de les empreses; en una sotragada al model educatiu per recuperar-ne la solidesa i augmentar-ne la dualitat amb el món de l’empresa pública i privada; i en l’increment de la col·laboració publicoprivada per abordar la majoria de reptes.

Però, dit això, hi ha uns quants temes de fons que ho condicionen tot. Primer, la concentració de riquesa a les capes altes i l’empobriment relatiu de les capes mitjanes i obreres per la distància abismal entre l’increment de salaris o ingressos i l’apujada dels preus de l’habitatge i del consum quotidià. Segon, l’aposta, que no s’ha frenat des de les pocions polítiques majoritàries, per una economia de baixos salaris (turisme i restauració; càrnies, construcció). Tercer, com una de les conseqüències de l’anterior opció, l’increment desbordant d’immigració que tensiona els serveis públics sanitaris i escolars, que no poden estar a l’altura de les noves necessitats. Quart, l’individualisme creixent del model occidental, amb la pèrdua del component solidari i cívic, incrementat per la dificultat, de responsabilitat repartida, d’incorporar els nous catalans, socialment i lingüísticament. Cinquè, l’extracció fiscal sistemàtica de l’estat espanyol sobre els ciutadans de Catalunya, parlin o no català, entorn dels 20.000 milions d’euros anuals que es roben des de Madrid i repercuteixen en una societat que ja entoma prou reptes perquè, a sobre, no disposi dels seus recursos per a abordar-los.

Caldrà discutir on anem en cadascun d’aquests reptes. Però no hi ajuda el filibusterisme i el tacticisme que predomina en totes les opcions polítiques catalanes. Així que, un cop més, davant dels colls d’ampolla amb els que ens enfrontem, tocaria a la gent més emprenedora del país, des d’empresaris a científics, passant per innovadors en tots els camps, sortir del marc mental espanyol i autonòmic; i enfocar els seus projectes en el marc global canviant que vivim. Caldrà, més que mai, optar per la pluridependència en qüestions econòmiques i d'R+D+I. L’enorme capital humà que tenim ja està demostrant que aquesta és la via. I ara més. El món del globalisme anterior ha esclatat. I tothom juga totes les cartes amb tothom. I ja que, políticament, Catalunya continuarà essent, per ara, un nan polític, cal que les altres esferes practiquin una xarxa de relacions econòmiques, tecnològiques, científiques i culturals, sense fronteres: Euro Àfrica, l'Índia, la Mediterrània, els estats europeus de fora la UE com Noruega i Suïssa. O les escletxes que s’obren en la batalla entre les autocràcies trumpista, putinista o xinesa. Almenys, garantim-nos un dels factors claus de la prosperitat i de la pervivència nacional.