Convergència continua mutant. L’herència del "pare" sempre ha estat cobejada per tothom. L’hereu Mas no la va saber administrar adequadament i, a partir de llavors, es fa el que convé per conservar-la. El poder és molt llaminer i molts en viuen, encara que no ho diran mai així.

L’home fort ara és Carles Puigdemont. Ningú que visqui de l’herència convergent gosa portar-li la contrària. Si ho fa, tindrà els dies comptats i, des de la guàrdia pretoriana que protegeix el president a l’exili, ja sortiran les consignes necessàries per perseguir els insubmisos.

Marta Pascal és l’última víctima de l’autoritat i poder que representa Puigdemont. Pascal era partidària del possibilisme, és a dir, fer tot que es cregui que és immediatament practicable sense renunciar a res. Pedro Sánchez li deu la presidència del govern d’Espanya. Va ser Pascal, com ja s’ha dit en altres articles, la figura clau de la caiguda de Rajoy. I ho va fer sense el suport de Puigdemont i el pinyol fonamentalista que l’envolta.

Pascal va optar pel retorn a una certa "normalitat", el mateix que fa ERC, però, a diferència d’ERC, Pascal és del PDeCAT, un PDeCAT que no pot imposar-se a Puigdemont, com tampoc ho podrà fer David Bonvehí, el nou president dels neoconvergents. Com s’ha dit també en altres articles, "normalitat" per a Puigdemont és menys poder, menys presència i menys influència. Puigdemont vol continuar la confrontació per terra, mar i aire. I molt més ara, que té l’aval del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein.

Per continuar la confrontació i mantenir el poder, s’ha infantat un altre artefacte electoral: la Crida Nacional per la República. Una nova versió de la "casa gran del catalanisme". Una OPA sense pal·liatius a tots els que tenen l’estelada com a ensenya de lluita i, especialment, a ERC, que, per cert, ja té molta experiència amb les iniciatives convergents per fagocitar-la. Per això es va apressar a dir que no hi comptin. I avui mateix la portaveu republicana, Marta Vilalta, ho han reiterat: ERC no se sent interpel·lada per la Crida perquè considera que és una iniciativa que respon a un ordenament del centredreta independentista i no afecta les formacions d’esquerra. I demanda traçar una estratègia entre totes les forces sobiranistes i plasmar-la per escrit.

Mentrestant, el Parlament ha tancat per vacances després de l’espectacle entre JxCat i ERC. Algun dia s’haurà de parlar del pressupost del Parlament i de la seva "producció" legislativa.

Amb tot, PSOE, PP, Cs i franquícies diverses farien bé de tenir en compte que amb la seva negativa a oferir cap proposta respectuosa i intel·ligent als més de dos milions de persones que ja han desconnectat d’Espanya el "problema catalán" no s’arreglarà. Pedro Sánchez serà el primer a saber-ho molt aviat. I és que Míriam Nogueras, diputada al Congrés, no és la nova vicepresidenta del PDeCAT per quota de gènere, sinó que ho és per la seva fidelitat a Puigdemont. Carles Campuzano i Jordi Xuclà ho saben i segur que n’han pres nota.

Els que fan les purgues, els que busquen i assenyalen traïdors s’escuden en la puresa i valentia de les bases. I una mica de raó tenen amb això de la valentia de les bases, perquè encara hi ha molta gent que espera que s’expliqui què va passar el 27-O i per què no s’ha fet efectiva la república. Segur que, entre eleccions i eleccions, sorgiran finestres d’oportunitat.