Ara és ja difícil que la convocatòria electoral del 14 F sigui el que s’exigeix en una societat democràtica madura: una contesa on els paràmetres de joc no siguin posats en dubte. Qui no podia posposar-la (maleïda expressió “deixar sense efecte”!) ho va fer; qui no volia que es posposés la va impugnar; els que ja estaven en contra trobaren raons, perquè existeixen, per a una eventual nul·litat, i tot plegat, ha fet la Generalitat insinuar que potser hauria de guardar els resultats fins que les eventuals meses posposades hagin votat 48 hores després, insinuació que, però, ha hagut de desmentir immediatament pel fet que uns i altres se’ls hi han tirat a sobre.

Però igual d’imperdonable seria el contrari, si es donés: que unes quantes (potser moltes) persones poguessin votar tenint tota la informació del que han escollit els altres, després d’haver-nos dit que les enquestes són prohibides justament perquè la llei electoral es va reformar per evitar-les. Després, a qui hi convingui, fins i tot li quedarà l’estri d'impugnar les eleccions i demanar que tornem a votar tothom. Vicis de nul·litat de segur que n’hi ha. Però també acceptarem que fora un malson que les formacions polítiques de ben segur no voldran atribuir-se.

Ens trobem davant d’una contesa on sembla que la gestió feta per part de qui ha tingut responsabilitats de govern no passa factura i que compta molt més el nivell d’exposició mediàtica del candidat en qüestió: Aragonès sembla aguantar i en el cas d'Illa, fins i tot remunta resultats anteriors. En el primer, potser perquè hi ha un molta gent que ja els identifica amb el que va ser Convergència ("indepes" i no en una formació per transitar en el dia a dia i anar eixamplant una base fins no se sap quan, se sembla molt a aquella casa gran que pactava a tort i a dret, vull dir, a esquerra i dreta). En el cas del segon, potser perquè, com s’apel·la en el seu l’eslògan, la Catalunya que ha de tornar a casa són tots el que van votar Ciutadans i tornen al PSC (una altra casa gran?) després de la decepció d’haver llençat el seu vot.

De la mateixa manera els candidats que es troben als extrems fan discursos fàcils malgrat la dificultat d'implementar-se en una societat com la nostra, ja constitucionalment establerta en una determinada direcció. Però tenen el seu públic, potser poc llegit, potser massa llegit i poc viscut. Potser tan viscut que està cansat del ritornello de l'establishment.

Així que en el centre (un centre basculant a l’esquerra, el que no és una gran notícia per a la iniciativa, la inversió, i per tant, la sortida sòlida de la crisi) queden el possibilisme d’ERC i el pragmatisme socialista, probablement condemnats a entendre’s i a pactar, encara que ara diguin (hagin de dir) el contrari. Aquesta eventualitat permet mantenir a les seves rodalies un Junts per Catalunya amb possibilitat de sobrepassar-los i un VOX cada cop més crescut, que pot acabar deixant enrere no sols el PP, la CUP, i els comuns, sinó fins i tot el partit taronja.

Perquè continua essent aquest un temps de polèmica, on els dos eixos juguen, i no està clar quin dels dos pesarà més. Moltes de les aliances futures aboquen a la inestabilitat, si no a la ingovernabilitat, la qual cosa a la vegada ens col·loca més a prop del que voldrien d’unes noves eleccions. Una eventualitat que fa temps que hauríem pogut evitar introduir alguna mena de votació en segona volta que modernitzés una mica el nostre decimonònic parlamentarisme.