El 2013 moria Juan Andrés Benítez després de ser apallissat per sis Mossos d'Esquadra al carrer Aurora del Raval barceloní. Aquesta setmana els acusats, després d'admetre l'homicidi, han rebut una sentència molt més suau que la que haguessin pogut afrontar cas d'acabar-se celebrant el judici. Els acords entre les parts segur que són legals. I legítims. I, fins a cert punt, comprensibles. Però la fortor d'impunitat que es desprèn de tot plegat trigarà molt de temps a marxar. Costa d'explicar i encara més d'entendre que matar algú -o encobrir-ho- no mereixi entrar a presó, ni fer-se càrrec de la indemnització, ni tan sols ser expulsat de la policia.

Tot el procés, de fet, deixa molts dubtes, no només l'homicidi i la sentència condemnatòria. Tot el que ha passat entremig ha estat estrany i desagradable. L'elecció per part d'alguns dels policies d'un advocat de passat feixista. Bona part de la premsa prenent partit de manera inequívoca, caricaturitzant un perfil problemàtic de Benítez, la víctima, posant la seva orientació sexual o un suposat consum de drogues que mai no es va provar sota els focus. Un exercici que no només no es va fer amb els seus agressors, sinó que tampoc s'hagués pogut fer perquè ells mateixos se'n van ocupar prou de no deixar-se identificar ni que es pogués saber si consumien drogues o no.

Qui sap, potser fa anys uns fets d'aquesta naturalesa ni tan sols haguessin sortit a la llum pública. No podem saber si passaven o no i, en tot cas, el desequilibri entre el poder i els ciutadans era patent. Ara els ciutadans tenim més eines que mai per fiscalitzar l'actuació del poder i el seu braç executor. Hem pogut veure un vídeo que mai no haguéssim volgut veure -i que dos policies van pretendre que mai no hagués existit-. La reacció del poder, però, ha anat en sentit contrari a la que hagués estat desitjable: en lloc de millorar els seus protocols d'actuació, la principal reacció ha estat perseguir aquests mètodes de vigilància per restaurar l'equilibri al seu favor a costa dels nostres drets.

La justícia hauria de ser molt més curosa quan es tracta dels cossos policials, perquè estan exercint un monopoli de la violència legitimat socialment per a uns usos molt determinats. I quan s'excedeixen aquests límits, quan s'abusa d'aquesta autoritat com ha estat el cas, el càstig hauria de ser molt dur perquè és tot el pacte social el que es posa en qüestió, més enllà de la víctima que en pateixi l'efecte directe. Exemplar, si cal: per a la resta de membres del cos però, sobretot, per justícia amb la societat a la què es deuen i a qui, en últim terme, han d'obeir.

Com exemplar hauria de ser també la reacció del propi cos policial condemnant de manera contundent uns individus que li minen el prestigi. Però no ha estat el cas, sinó més aviat el contrari. Les mostres de solidaritat han estat constants al llarg d'aquests anys i Albert Batlle, director general de la policia, ja ha manifestat que "no hi haurà expedient disciplinari. Les responsabilitats ja s'han depurat en la via penal", com si una cosa i altra fossin excloents. I d'aquí a dos anys se'ls reincorporarà als Mossos. El missatge que s'envia als ciutadans és molt perillós: passi el que passi, són uns dels nostres. Ja no és un problema amb uns individus incontrolats, sinó amb un model policial que ho permet.

El més greu d'aquesta actitud gremial és que el major damnificat, Benítez a banda, és el gremi que es pretén defensar. Els primers indignats amb aquesta mesura haurien de ser la resta de policies -vull creure'ls immensa majoria dins del cos-, que no es comporten d'aquesta manera, i que no accepten que algú altre ho faci sota el paraigua del seu mateix uniforme, ni tampoc convertir-se en punta de llança i escut governamental. Però aquestes veus, si és que existeixen, no s'han deixat sentir. I és precisament l'uniforme que comparteixen el que els fa indistingibles als ulls d'uns ciutadans que no podem saber de qui ens n'hem de refiar i de qui no.

Els Mossos d'Esquadra tenen un problema greu de percepció social. A Catalunya en general i al Raval en particular. I no se soluciona amb banderes ni amb himnes (com pretenia el dimitit Manel Prat). No tinc cap problema amb què els policies se sentin orgullosos de pertànyer al cos, però la urgència és que la societat se senti orgullosa de la seva policia. Però d'uns anys ençà (del desallotjament dels indignats de Plaça Catalunya a Benítez passant pel cas Quintana, per Les Corts, el Vendrell o Can Vies) s'ha posat al centre del debat polític per mèrits propis, deixant-se pel camí part de la seva credibilitat davant de cada cop més gent.

La policia catalana és una estructura d'estat. Una de les poques que ja tenim. Però això no la pot excloure de ser sotmesa a l'escrutini públic ni de l'abast d'un procés constituent cada vegada més urgent i necessari, perquè un edifici nou construït sobre uns fonaments vells i corcats no trigarà massa en amenaçar ruïna.