La política espanyola s'ha abonat a brandar la llei per esquivar el diàleg. El marc legal com a mur insuperable. Cinc mobilitzacions massives de l'independentisme -acompanyat d'un 48% dels vots a favor de l'estat propi, suport que permet avançar per la via del referèndum però no desconnectar unilateralment- no han servit, ni tan sols, per encetar una taula de negociació. El clam ciutadà que en d'altres països del continent hauria estat motiu suficient per fer caure governs, a l'estat espanyol només ha trobat la resposta de la indiferència. El bipartidisme ha dimitit de les seves funcions: la dreta ha traslladat el plet català als tribunals i l'ha combatut amb guerra bruta; l'esquerra (cada cop menys d'esquerres) ha estat gasiva en les propostes, afeblida i desdibuixada, incapaç de plantejar-se que hi ha vida fora de l'statu quo. Si l'Estat que volen els progressistes que han manat des de la Transició és federal, hi han esmerçat ben pocs esforços per construir-lo. A Espanya guanya avui el relat de la dreta. 

S'ha imposat, doncs, la política de tribunals. I quan la política es redueix a la lectura de preceptes legals, la Fiscalia es veu valenta per demanar nou anys i mig d'inhabilitació a Artur Mas per posar les urnes en el procés participatiu del 9-N. L'Estat ha posat el llistó massa alt per trobar una solució entenimentada al procés sobiranista. Per molt que circulin diverses versions sobre si hi havia o no una oferta de la Moncloa per minimitzar la consulta -Mas va contradir aquest dilluns Francesc Homs, que havia assegurat davant del Tribunal Suprem que des de Madrid va arribar una proposta d'última hora-, el sobiranisme ostenta la raó moral en el xoc de legitimitats.

Resulta, però, que qui branda els tribunals com a únics garants de la democràcia no és tan escrupolós quan als jutjats es dirimeixen casos de corrupció que haurien de tenir conseqüències polítiques. En paral·lel al judici de les "targetes black" -amb Rodrigo Rato, company de viatge de Mariano Rajoy en els governs de José María Aznar, al banc dels acusats-, ha arrencat la primera part del procés pel cas Gürtel, que assenyala estrets col·laboradors del president espanyol en funcions, començant per Luis Bárcenas. També hi passaran com a testimonis la plana major dels governs d'Aznar. El PP farà com si res. I el PSOE, abduït pels populars, en lloc de presentar batalla -com correspondria a qui pretén fer d'oposició responsable- facilitarà la investidura del candidat de la dreta més bunqueritzada en la unitat d'Espanya.   

Deia Enrique Tierno Galván, l'alcalde més aplaudit del Madrid contemporani, que "les butxaques dels governants haurien de ser de vidre". La política espanyola en té ben poc de transparent -fins al punt que ni Rajoy té autoritat sobre la somnolent Rita Barberá- i, de retruc, la democràcia és cada cop més fràgil.