La batalla dels taxistes no s'ha acabat. Ni la dels manters. Ni la dels lloguers impagables. Són tres exemples de conflictes que, cíclicament, acaparen titulars i que, lluny de mitigar-se, se sotmeten a la inèrcia de la bola de neu, ressorgeixen i s'agreugen amb el temps. Deia Albert Einstein que la formulació d'un problema és més important que la seva solució, bàsicament perquè només si es planteja bé quin és l'origen que l'ocasiona es pot arribar a encertar en la resposta. Potser el que està passant a la política és que no s'esbossa l'equació correctament. O per incapacitat o per falta de valentia. 

De vegades cal donar respostes d'emergència. Cert. Però quedar-se en els pedaços de la immediatesa no fa més que enquistar els problemes. Fixem-nos en el conflicte amb el sector del taxi. Ens hem trobat com fa sis mesos i amb tres administracions passant-se la patata calenta. Per resoldre-ho algú -o totes tres- haurà d'estar disposat a cremar-se. Quin és el problema de fons? Enfrontar-se al model d'eficiència capitalista de les empreses de VTC? Assumir que, si el taxi és considerat un servei públic, s'han de recomprar les llicències per posar fi al negoci especulatiu i gestionar-les des de l'administració? La complexitat és tan gran com el sainet polític. Primer, l'Estat va traspassar la regulació a les autonomies. En els darrers dies, la Generalitat ha intentat situar la pressió en l'Àrea Metropolitana i l'Àrea Metropolitana en la Generalitat, i aquest dimarts el conseller Calvet -que forma part d'un Govern que aspira a la independència- ha dit que la culpa és de l'Estat per traspassar la competència. 

Amb la bombolla dels lloguers es topa amb una altra dislocació econòmica. No sembla que tingui gaire sentit allargar els anys dels contractes si no s'aposta per una regulació dels preus, motiu pel qual Podem, ERC i Bildu han deixat caure el reial decret d'habitatge del govern de Pedro Sánchez. Quin és aquí el problema de fons per molt que s'intenti vestir d'una altra manera? La por d'enfrontar-se a fons voltors com Blackstone? La connivència política amb el poder econòmic que s'alimenta a costa de mercadejar amb un dret com l'habitatge? Que s'ha apostat més per la cultura del totxo que no pas per polítiques potents i reals de construcció d'habitatge de lloguer social? 

No tenen millor sort els manters, que porten anys carregant a l'esquena la seva pròpia precarietat vital. Està clar que amb mesures policials o de desallotjament dels espais públics no només no es resol la situació, sinó que es fa més vulnerable aquell que s'ha vist abocat a intentar sobreviure amb la venta ambulant no regulada. Hi ha qui ho vol veure com un problema d'ordre quan el que cal és abordar-ne la dimensió social. Recursos per a formació, recol·locació, vies per reconduir-los cap al comerç reglat i combat  de les màfies. Complex? Molt. Però no abordar-ho des d'aquesta perspectiva, a més d'un gran perjudici per a persones en risc d'exclusió, pot ser caldo de cultiu per a l'extrema dreta, com ho és el fet que no s'abordi des d'una perspectiva social -i no econòmica o de seguretat- el fenomen migratori.

Pedaços. Pilotes endavant. O, directament, amagar el cap sota terra fins que passi la tempesta. Sempre és més fàcil fer d'estruç que plantar cara a les oligarquies o assumir contradiccions. I qui vot acapara any empeny.