Admetem-ho. Els periodistes no sabem tractar el dolor. No n’hem sabut mai, o no n’hem volgut saber, perquè sempre hem trobat una excusa més poderosa per evitar fer la reflexió com, per exemple, la celeritat que impera en el nostre ofici o la necessitat imperiosa de trobar històries que connectin amb la gent. Però el cert és que el periodisme es desvirtua a cada nova incursió dels mitjans en la crònica negra, sumint la informació a l’espectacle i emparant la falta d’ètica en les dades d’audiència, atrapada en una mena de consum compulsiu fruit de l’estat de xoc.

Aquests darrers dies n’hem tornat a tenir un exemple amb el cas del nen assassinat a Níjar. Assetjament a l’entorn del petit, mediatització del dol, informacions fabricades per remoure les vísceres i tertúlies ideades per instrumentalitzar políticament el dolor. Per què? Massa sovint obviem aquesta pregunta, i tenim el deure de fer-nos-la perquè som els responsables de filtrar la informació que reben els ciutadans, i no podem inhibir-nos d’aquesta funció.

Quin paper tenim els mitjans, hem de contribuir a estendre el dolor o a digerir-lo? La vocació natural del periodista d’indagar i apropar-se a un fet per conèixer-lo de primera mà no pot servir d’excusa per fer un abús de la informació, una mala praxi que res té a veure amb la funció social del periodisme sinó amb el rèdit perseguit pels mitjans.

I encara més injustificable és la instrumentalització política dels successos mediàtics. A cada notícia d’impacte, emergeixen les veus que defensen endurir les lleis per incidir en el càstig aprofitant la vivesa del dolor. Un fet que hauria de fer reflexionar els polítics, que tenen a les mans la legislació dels drets, però també els periodistes. I així és com ha tornat a primera línia de debat la presó permanent revisable, el règim privatiu més dur a l’Estat, introduït el 2015 pel PP. Els populars estudien ara ampliar la pena mentre afronten una proposta de derogació de l'oposició, de la qual se n’ha desvinculat a última hora Ciutadans. Els motius de fons de la proposta, que se sotmetrà dijous a debat al Congrés, rauen en recordar que la finalitat d’una pena privativa no és el càstig, sinó la rehabilitació i que una condemna de presó de durada indeterminada no permet obrir un horitzó de reinserció.

I en aquest context de forta commoció social, alimentada pels mitjans, l’Estat té una nova oportunitat per decidir si segueix l’escalada de regressió o entoma el repte democràtic de garantir la convivència blindant els drets fonamentals.