Quan jo era un infant, ens entreteníem i apreníem a comptar jugant al joc de l’oca. Era un entreteniment del qual es tenen notícies des del segle XVIII. Tires els daus i vas passant caselles, i segons on caus, tens premis o càstigs. Per exemple, si caus a la casella 19, l’hostal, estàs dues tirades sense tirar els daus; si caus a la presó, casella 52, has d’esperar que un altre jugador hi caigui. La casella més temuda és la 58, la mort, que suposa tornar a la casella d’inici i tornar a començar. El joc de l’oca té, almenys tenia, associada una cançoneta: d’oca a oca i tiro perquè toca. En realitat no obligava a pensar gaire, era pur atzar.
A Catalunya se’n practica una apassionant versió política, on a més de l’atzar hi intervé l’estratègia i la peculiar figura d’un àrbitre. L’àrbitre té la missió d’impedir que els daus que juguen els catalans no puguin guanyar mai. L’àrbitre és l’estat, siguin polítics, partits, jutges, policies, militars o reis. El resultat sempre és el mateix: la política catalana, i de retruc la societat catalana, juga abocada a un permanent tornar a la casella de sortida.
Evidentment, ningú té en compte el dispendi d’energia social brutal que aquest joc absurd suposa per a la societat catalana. Tornar a la casella d’inici implica retrocés en l’economia i el benestar, i per definició un període de desconcert i fins i tot d’auto-negació de drets i esperances. La política del joc de l’oca desgasta la política i la societat i, en general, multiplica el malestar de la gran majoria de la ciutadania.
Al meu entendre, el pacte PSC-ERC i el fons de les idees expressades pel president Illa i el seu govern, situen la política catalana, per enèsima vegada, en la mateixa la casella de partida de l’any 1978, amb el "cafè per a tothom" i la del 2006, amb l’estatut de caire federal impulsat per alguna gent del PSC però que el PSOE mai va acceptar. Fins i tot, la casella recorda la del 1931, quan el pas obligat de la República catalana a la Generalitat de Catalunya. En tot cas, tornem a estar ben lluny de la casella d’arribada.
Ben lluny de nou de la possibilitat d’un veritable autogovern. Ben lluny, és clar, de la celebració d’un referèndum per decidir democràticament com els catalans preferim organitzar la nostra governabilitat. Ben lluny de poder posar la nostra millor energia social i política al servei de la prosperitat, la justícia, el benestar i la democràcia.
Òbviament, els protagonistes polítics han anat canviant, i les circumstàncies són unes altres, però el fons de l’assumpte és el mateix de sempre. En oposició a la voluntat d’un nombre més que significatiu de catalans que exigim un autogovern efectiu i democràtic, la política estatal practica un joc basat en oferir promeses que quan sigui el moment el deep state (l’estat profund) trobarà la manera d’impedir que s’acompleixin.
Es sorprenen que aquestes alçades tants dirigents catalans hagin oblidat què significa la tècnica del "cafè per a tothom"; com ho és que tants dirigents catalans hagin posat en el sac de l’oblit la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut del 2006. Com ho és que tanta gent hagi oblidat les bufetades de l’1 d’octubre, la presó i l’exili.
Sí, em sorprèn l’amnèsia de molts dels nostres dirigents, però en canvi puc entendre la fatiga i el cansament de la ciutadania. La gent vivim el dia a dia, i el dia a dia pressiona per tot arreu. Ni les classes treballadores, ni les mitjanes, volen o poden esperar no se sap què. Massa gent viu aclaparada i desconcertada pels malestars ordinaris, farta de la política dividida i nàufraga entre l’èpica i el possibilisme subordinat.
Són molts, fins i tot molts independentistes, només cal escoltar a la gent, els que prefereixen un govern autonòmic, per molt que sigui de resultats incerts, encara que sigui subordinat a un Madrid del qual malfien, a seguir com s’està. Prefereixen un govern autonòmic en mans del discurs casella zero i resultats més que probablement decebedors a la buidor conceptual i pràctica que avui per avui fa la proposta independentista, desunida i convertida en una pastanaga sens substància, idealitzada per alguns però indesxifrable per a la majoria.
Què estrany resulta comparar l'1 d’octubre del 2017 amb el 8 d’agost del 2024, dia en què el Parlament va oferir la presidència del Govern al senyor Illa, des d’aleshores molt honorable president de la Generalitat. No tinc dubte que el senyor Illa ha copsat millor que ningú l’estat d’ànim, sens dubte cansat, del poble català, però tampoc en tinc cap que d’aquí un parell d’anys estarem on som ara en termes de governabilitat efectiva. Els aromes federals que ha deixat anar el senyor Illa s’hauran dissipat, i el "cafè per a tothom" que ara anomenen "solidaritat territorial" s’haurà consolidat en detriment dels drets i les necessitats de Catalunya.
Pensar una altra cosa ja no està a l’abast de la meva experiència vital i política, m’exigeix un grau de desmemoria i ingenuïtat que el meu enteniment no accepta. Tant de bo m’equivoqui, però els que ho vam intentar des de 1978 i fins el 2006 sabem com se les gasta l’estat i el PSOE i l’aparell estatal. I la veritat és que espero amb ganes que algú em desxifri la ment dels dirigents d’ERC i la seva incomprensiva aposta de desmemoria i submissió.
En tot cas, per evitar quedar encallats massa anys a la casella zero, proposo que el catalanisme faci un esforç per recuperar capacitat crítica, prestància positiva, projecte engrescador i majoria social. Illa diu que governarà per a tots. Dubto que ho faci. Suposaria admetre l’existència, president Puigdemont inclòs, dels que volem una Catalunya lliure i fins i tot una Espanya diferent; suposaria admetre el dret a l’autogovern a través d’un referèndum, o una amnistia sense demores per a tothom, o, fins i tot, posicionar el govern autonòmic al capdavant de la lluita dels demòcrates contra els jutges colpistes. Dubto, que tot això estigui en la seva idea de treballar per a tots els catalans i per un democràcia sens exclosos.
Com també dubto que tingui la voluntat i la força de donar forma a un sistema de finançament que permeti un autogovern real dels catalans. Mai l’espanyolisme català s’ha enfrontat a l’espanyolisme espanyol, almenys fins ara. En la primera roda de premsa del nou govern, la consellera portaveu va esquivar parlar de concert econòmic, de sortida del règim comú o fins i tot de finançament singular. La seva màxima va ser millorar el finançament.
Com deia, estem al punt zero. Sense resoldre les promeses anteriors, difícilment es resoldran els problemes que s’accentuen any rere any: serveis públics, model econòmic, habitatge, sanitat, educació, cultura, digitalització, canvi climàtic. I, és clar, infraestructures (corredor, mercaderies, AP7, etc.). Repte demogràfic i migració. I, és obvi, el català? La situació del català només es pot resoldre amb un estat al darrere que faci inversió i li doni prestigi. L’autonomia, m’agradaria equivocar-me, no està capacitada per abordar amb la delicadesa i la infinita convicció que cal el sosteniment i la plenitud d’una llengua.
Siguem-ne conscients, doncs. Són massa les coses per resoldre des del minse poder d’un govern autonòmic recolzat per un pacte entre ERC i el PSC. Un pacte, tot sigui dit, que és tot menys un "pacte d’estat". És obvi que les propostes "transformadores" podríem prendre forma en el millor dels cassos a finals d’aquesta legislatura i és més que obvi que els partits estatals no deixaran anar ni la clau de la caixa ni obriran el cadenat on tenen empresonada la sobirania dels catalans. Com és més que obvi que quan els convingui faran notar que el que pugui haver signat el PSC i ERC és a tots els efectes paper mullat.
Res de nou, és la tècnica habitual. Els daus estan marcats. Estic segur que la majoria dels que pugueu estar llegint aquest article compatiu la idea que la política catalana es pràctica sobre tauler amb un àrbitre, es diu estat, que no és precisament neutral i sempre que li convé fa trampes als pactes, als acords i a la pròpia democràcia.
Tinc la certesa que el nou Govern -més enllà de la bona voluntat que pressuposo en alguns consellers- no denunciarà ni els daus trucats ni les mans i els cervells que els llencen. Entre altres coses, perquè immediatament seria acusat de trencador de la pàtria suprema, la seva, la de l’Espanya que coneixem. La singularitat i el federalisme són pura retòrica destinada a guanyar adeptes a Catalunya. Qui ho pugui defensar a Espanya té els dies comptats. Qui no recorda als comuns i els seus vaivens?
Li desitjo sort honorable president, ho dic seriosament, però penso que el que intueixo que realment té al cap per a Catalunya suposa obligar als catalans a renunciar a massa coses que li calen i a enquistar-se en una casella zero de la que l’espanyolisme no vol que sortim. D’aquí uns mesos ho sabrem. En qualsevol cas, com no m’agrada la política del tot blanc o tot negre, de bons i dolents, li he de dir que desitjo que alguns del seus consellers i conselleres puguin sortir-se’n, encara que nomé sigui per millorar petits perímetres de la malmesa vida nacional.
Desitjo, per tant, president, que faci de la millor manera possible la feina que el Parlament li ha encarregat, però que no oblidi que molts els catalans veiem el present i el futur del país d’un manera força diferent a la seva. I la seva i la dels seus correligionaris han barrat amb repressió molts dels drets i anhels democràtics dels catalans. Penso, president, que de totes les coses que diu que resoldrà ha exclòs la mes important: apuntar-se a la solució cent per cent democràtica com seria per exemple un referèndum d’autodeterminació. Mentre això no formi part de la lògica política del país la nostra societat viurà en una situació anòmala, contraria als desitjos de democràcia, prosperitat, justícia i benestar de la majoria dels catalans.
Òbviament, també espero que el daus que llenci l’independentisme, estiguin carregats d’idees de renovació. No governar l’autonomia obre certament una nova etapa. El principal objectiu haurà de ser recuperar la credibilitat i la claredat del projecte. Cal posar sobre el tauler idees noves però també una manera de fer diferent. Cal relligar habilitat opositora amb la construcció d’un imaginaria de futur engrescador. Cal saber posar en el mateix relat les millores parcials i la solució estructural. En política democràtica mai guanya en vots qui primer no és capaç de guanyar-se la imaginació de la gent.
Seria bo que l’independentisme mirés de sortir aviat de la casella zero. Junts ha tirat un primer dau. Un Congrés avançat i la voluntat de deixar enrere el to de "barrufet rondinaire", segons paraules del seu secretari general. Poca cosa de moment, però més val començar per algun lloc. Suggereixo que aneu en compte amb els fronts patriòtics. Els fronts sempre deixen massa gent fora i el patriotisme és molt mal·leable. La independència és el projecte de la nació de tots els catalans, no només dels independentistes convençuts. Més que un front ens cal una via democràtica, tant entusiasta com aquell preludi de fa uns anys, i tant ampla i llarga com és el país.
Cal refer la política catalana. Catalunya necessita política d’estat català, a curt i a llarg, tàctica i estratègica. I política d’estat català equival a pensar més en el benefici de les majories socials del país i menys en el melic dels dirigents. Més en termes nacionals i menys en termes de classe social. Més en el futur i menys en el passat. Més en guanyar que no pas en anunciar.