Definitivament, es pensen que som curts de gambals. Encara que, tot sigui dit, de vegades ho semblem. Portem anys consentint l’envelliment de les nostres infraestructures; només quan es produeixen desgràcies previsibles, aleshores tots a córrer i a justificar coses injustificables.

Portem moltes i moltes dècades amb un país sota mínims en infraestructures i en manteniment. Portem dècades amb un finançament del nostre autogovern més que lamentable. Portem dècades aportant a l’Estat molt més del que qualsevol solidaritat exigeix.

Portem un darrer mig segle escandalós. L’AP-7 es va construir per imposició europea i amb recursos europeus durant els anys del franquisme. Avui, circular-hi és una aventura perillosa, i el tall en sentit sud d’aquestes setmanes és un escàndol polític i una punyalada més a la productivitat del país i al benestar de les classes treballadores i professionals. Tot sigui dit, sumades, són contribuents essencials de l’Estat.

Però ara resulta que el problema de Rodalies, de les carreteres i de tot és el règim de pluges. L’espanyolisme franquista deia que era la sequera. L’espanyolisme, fins i tot el progressista i aparentment democràtic, posa l’accent en el fet que el país no sap ploure, com canta Raimon. Sempre el clima per evitar la veritat.

I la veritat és més simple: el problema és com l’Estat espanyol obté i reparteix la riquesa. El dia que un cap de govern o un cap d’Estat espanyol surti a la palestra i digui la veritat, podrem començar a creure que té la intenció de fer de l’Estat espanyol el que hauria de ser i no és: un conjunt d’institucions al servei de la ciutadania, la democràcia i la justícia. I això inclou els catalans i els seus interessos i anhels.

La veritat és que els executius estatals —de dretes o d’esquerres— mantenen des de sempre una continuïtat exquisida sobre la doble qüestió que perjudica sistemàticament els catalans: el gravíssim dèficit fiscal històric i la gravíssima injustícia inversora permanent.

En això, els partits estatals sempre van de la mà. El Congrés i el Senat neguen sistemàticament les lleis que recollirien els interessos de la societat catalana. La cúpula del sistema judicial es permet el luxe d’impedir l’aplicació de les lleis quan són exigides des de Catalunya. Cas amnistia.

Tot el subsistema d’institucions espanyoles (Corona, Congrés, Senat, policia, exèrcit, Tribunal de Comptes, etc.) participa de la mateixa lògica: mantenir la societat catalana sotmesa a l’extracció fiscal i a la desnacionalització. Queda clar, doncs: el problema de Catalunya no és la pluja, no és la sequera, és l’Estat. El problema de Rodalies no és la pluja, és l’Estat.

I quan dic Estat vull dir l’Estat de les autonomies. Sí, l’Estat que tenim, el que regeix la nostra vida, el que teòricament hauria de representar els nostres interessos. Un Estat que no representa la gent és un Estat fracassat. Fracassat per ineficient, autoritari, incapaç i excloent.

I dins d’aquest Estat hi ha un petit subconjunt d’institucions autonòmiques anomenades Generalitat de Catalunya. Avui configuren un organisme descafeïnat, crònicament mal finançat, empeltat més que mai d’un insostenible seguidisme envers les polítiques estatals.

Reitero: el problema dels catalans és l’Estat espanyol i les seves institucions, és a dir, l’Estat de les autonomies, del qual formen part les institucions autonòmiques catalanes. Estan esdevenint institucions comparsa, sense ànima pròpia i sense cap altre relat sobre Catalunya que el de mantenir-la sotmesa als interessos de l’Estat espanyol i de la seva capital.

Fins aquí, tot està dit una vegada i una altra. Fins al punt que fins i tot fa vergonya haver-ho de repetir. El problema, però, s’està engrandint. El "qui dies passa anys empeny" ja no serveix. El país està sota mínims. Rodalies és la metàfora més evident d’un país que creix a l’interior d’un Estat nefast i adversari.

El problema dels catalans és, doncs, greu i profund. Només es pot resoldre fent política nacional unitària, contínua i sistèmica. Això o bé seguir patint i retrocedint. L’última: Madrid es quedarà la seu principal del Consorci de Teràpies Avançades; Barcelona hi optava, però Madrid continua engolint fiscalitat catalana i convertint-la en recursos i oportunitats lluny de Catalunya.

El problema no es resoldrà mentre els catalans seguim en fase conformista. Ja ho acceptem gairebé tot. Sembla que es farà una manifestació (o dues, no ho sé) per protestar per la presa de pèl de Rodalies. Però quant durarà la protesta? Poc. Semblem posseïts per una mena de síndrome d’eterna repetició i desconfiança envers les nostres pròpies forces com a societat.

Fa mig segle que sabem que Rodalies és un escàndol. Ha calgut arribar a una situació límit per reaccionar, i encara està per veure fins a on mantindrem el pols. Continuem acceptant la situació límit de la sanitat. Continuem acceptant la situació límit de l’educació. Continuem acceptant la situació límit del català. També del conjunt de la mobilitat. Admetem la vergonya del corredor mediterrani, del corredor de mercaderies o de l’AP-7. Donem per bo que l’eix mediterrani s’hagi traslladat a Madrid i que la connexió europea de la península acabi sent la cantàbrica. Però què ens passa?

I aquí és on —lamento haver-ho de dir— em sembla especialment preocupant que els principals agents de la societat civil catalana porten una temporada massa discrets. Per fi, sembla, s’apunta una certa reacció. A veure. On són les temps enrere poderoses institucions de la societat civil catalana? Ens calen millors partits polítics, ja ho sabem, però també ens cal més Cercle d’Economia, més Foment, més Cambra , més Pimec, etc., etc., etc. Ens cal més i més acció gremial, més col·legis professionals, més intervenció de les grans institucions culturals. Ens cal més, moltíssim més, compromís de la societat civil.

Les polítiques estatals sobre Catalunya són insostenibles; seguir acceptant el relat estatal com a base del futur del país ens porta a l’hecatombe social. Ens cal més compromís nacional de la societat civil. I això vol dir diagnòstic i mobilització, estimats dirigents del país. Les dificultats de la nació són les dificultats de la societat civil, són les dificultats de cada ciutadà.

Deixem-nos ja de mirar-nos de reüll. El problema de Catalunya no és l’independentisme, ni el procés, ni res d’això, per molts errors que s’hagin comès. El problema de Catalunya és no tenir una visió i una resposta unitària al que estan fent a Catalunya les institucions estatals. El problema és no poder exercir un veritable autogovern. El problema és no poder cobrar impostos i repartir-los adequadament. El problema és que les nostres classes mitjanes i treballadores treballen molt i paguen molts impostos i, en canvi, reben serveis d’ínfima qualitat, com Rodalies.

El mal intern és que tot això ho sabem, però sembla que ens conformem. Aixequem la veu quan les coses arriben al límit i amb quatre mesures pal·liatives ens conformem. Rodalies necessita un pla inversor de deu anys. Podem esperar-lo asseguts. Passades les urgències, s’oblidarà. La sanitat necessita un pla a deu anys. El català necessita un pla de xoc immediat. La immigració precisa d’una gestió immediata. Però no: la nostra sobirania nacional —és a dir, la nostra hisenda, les nostres solucions i els nostres drets— està segrestada a les institucions espanyoles. I així anem.

Així, doncs, si d’una banda els partits catalanistes no estan a l’altura a l’hora de dissenyar polítiques nacionals unitàries, i si, d’altra banda, algunes de les entitats més representatives de la societat civil estan en fase conformista; si política nacional i societat civil no juguen el mateix joc, aleshores Catalunya, com a nació i com a societat, seguirà patint i retrocedint. La ciutadania continuarà sofrint el desastre de Rodalies i tot el que se’n deriva. I la ciutadania vol dir, essencialment, classes mitjanes i treballadores, professionals i empresarials del país, és a dir, la majoria de la gent.

Vicens Vives ja va posar en relleu, fa més de mig segle, que a Catalunya la política havia fallat moltes vegades, però mai la societat civil. Ell definia la societat civil com la força organitzada de la ciutadania. En conseqüència, reclamava la cooperació entre les noves burgesies urbanes i les classes treballadores emergents, i proposava una sacsejada cívica que associava a una revolució de l’esperit, imprescindible per reprendre el camí del progrés i la prosperitat que una mala estructura política barrava. Doncs bé, l’estructura institucional espanyola continua barrant el progrés, la prosperitat i la llibertat dels catalans, i és hora d’una sacsejada cívica o revolució de l’esperit, per dir-ho a la manera de Vicens.

Puc entendre, doncs, les polítiques d’Estat envers Catalunya: responen als interessos d’aquells que se n’han apropiat. Tenen prou força política i mediàtica per configurar un relat espanyolista que cohesiona molts espanyols a la manera tradicional: l’enemic interior, els catalans egoistes. Em costa una mica més comprendre per què a la societat catalana li costa tant sumar i mobilitzar-se per qüestions que incideixen de manera tan directa en la vida quotidiana de la majoria de ciutadans.

Vicens Vives ho advertia: quan la política falla és la societat civil qui ha de prendre el relleu. Avui, més de mig segle després, la lliçó continua plenament vigent. Sense una societat civil exigent, organitzada i compromesa amb el país, no hi haurà ni millors infraestructures, ni millor autogovern, ni futur compartit.

Perquè el problema no és la pluja, el problema és un Estat crònicament llunyà que no juga a favor del país, i una societat que ha acceptat viure i conviure en l’anomalia d’un Estat que la perjudica sense vergonya. Fins que això no canviï, tot el que vindrà ara —manifestacions, promeses i pedaços— serà només una altra estació d’un trajecte que fa massa anys que va en direcció equivocada. Un trajecte que ha esdevingut un cercle viciós, ple de revolts, però que ens porta sempre al mateix lloc.