Seguim empeltats d'aquest grau d'imprevist que manté la política amb el canvi dels temps. El temps es menja ministres, devorats en aquesta nova era de xarxes i tuits, aquesta era de transparència i d'hemeroteques reviscudes a l'instant. Ja no calen arxivers que gratin en allò que s'havia dit o escrit. La cerca ara és instantània, i en aquest temps de "cacera" tal com deia Màxim Huerta ha deixat de ser ministre. S'ha esbravat com la gasosa, i no hi ha res pitjor que aquell regust d'aigua de "litines" quan t'abeures a una ampolla de la nevera a l'estiu.

Entra José Guirao, i amb l'entrada en escena, hi surten les referències als catalans que es creuen que per tenir una cultura diferenciada són superiors, o a la relliscada que cap literatura ha superat a l'andalusa amb Picasso inclòs.

Són temps estranys, i difícils. Quan no és Hisenda, és ara una llicència per treure aigua de Doñana com li passa al titular d'agricultura Luis Planas, quan era conseller a Andalusia.
El PP a més no parla de Sánchez com a president sinó com a senyor.

L'empenta aconseguida amb la moció de censura, amb el govern amb més dones de la Unió Europea, i amb l'audàcia de passar la mà per la cara als italians amb la crisi de l'Aquarius, ensopega ara mateix amb els currículums i trajectòries dels seus ministres. És clar que són 17 i costa de trobar-los a tots nets de culpa i relliscada.

Sigui com sigui Pedro Sánchez va fent la seva, nomena Teresa Cunillera com la nova delegada a Catalunya, i mira d'enlairar-se tot i aquests llasts. El panorama ha canviat, i molt. Qui el donava per mort i enterrat s'ho ha hagut d'empassar. Les crítiques internes s'han acabat de cop. El poder i els càrrecs cohesionen, i Ciutadans i PP des de darrere del banc blau pensa quina la fa per tornar-hi a ser.

No hi són, només poden ser-hi amb l'esgarrapada a aquestes pífies, i amb tot un clàssic de la política espanyola. Marcar-lo en el tema català. A Catalunya el govern també agafa "velocitat restitutiva", del Diplocat, a les delegacions, i l'activitat. A banda de l'entrevista entre els dos presidents, Quim Torra i Pedro Sánchez, i el que en pugui sortir, en la línia del desescalar la tensió política, caldrà estar amatents a veure si s'aclareixen qui mana sobre l'apropament als presos.

El que és un dret es trepitja sense sentit. I entre jutge Llarena i Govern espanyol es juga a amagar el cap sota l'ala. Qui ho ha d'afrontar? De qui és responsabilitat? Qui juga amb el seu patiment? Qui menteix? Som en temps de nova política, però els tics i vells mecanismes que calculen com es mouen les coses al tauler, segueixen manant, segueixen dominant.

Costa tant de prendre aquest determini? De seguir el que diu el règim penitenciari, que per contra, s'observa amb el cunyat del rei que aquesta setmana, i ja ho mirem com si res, ha rebut el certificat per anar a presó?
​
Potser és cert que ja no ens creiem els intermediaris, per això quan els fets són opinables, ni el periodisme, ni la política, fan el servei que haurien de fer. I prepareu-vos perquè la sorpresa sempre és acaba sortint. La política ja no es fa, la política ens sorprèn.