Durant molts anys, dues, tres generacions, potser més, hem cregut que com més anticlericals érem, més intel·ligents semblàvem. Hem tingut pervertida la nostra relació amb el catolicisme perquè el vam associar a imposicions, a repressions i cabdills que caminaven envoltats, i legitimats, per bisbes i cardenals. La nostra esquerra ha estat, tret d’excepcions, esquerpa, quan no destructiva, amb la religió, i fins i tot la nostra dreta ha estat de vegades acomplexada alhora de proclamar i exhibir la seva fe per no ser acusada de retrògrada i situada a l’estela de la dictadura.

Per això em crida l’atenció que tot d’una irrompi un líder polític de l’ala esquerra, Oriol Junqueras, que afirmi amb naturalitat que és creient. Ho diu com mai no ho havia sentit dir no ja a cap polític d’esquerres, sinó a cap polític de dretes, sense cap por ni complex, fins i tot amb un punt de provocació, o potser m’ho sembla a mi perquè porto tota la vida acostumat a observar com una creença d’aquest tipus tendeix a amagar-se o dissimular-se. Segur que no és el primer president d’ERC creient, però potser sí que és el primer que en parla encara que no sigui, aparentment, imprescindible fer-ho, com fa unes setmanes a la conferència del Palau de Congressos.

Ara també tenim una monja benedictina anticapitalista, Teresa Forcades, així que potser comença a ser hora de revisar certes idees preconcebudes que, després de tot, acaben sent tan antigues com aquella noció d’una religió fonamentalment repressora i de compliment obligatori que molt encara tenen al cap. Si ens poséssim sarcàstics, podríem afegir que cal tenir una mica de fe per creure en causes com la independència de Catalunya i la transformació social, però millor que ho deixem aquí.

Anem a veure. Avui, tothom pot tenir les creences que li vinguin de gust, a ningú l’obliguen a pregar, ni a persignar-se, ni tan sols a donar diners a l’Església perquè a la declaració de la renda pots fer una creu a la casella dels fins socials. No sóc cap feligrès devot, fa dècades que no vaig a una missa i m’agradaria tenir més fe en una vida elevada de la que tinc, però trobo que el discurs antireligiós, particularment la ridiculització de la creença, són anacrònics i de vegades ofensius. No hi ha cap qüestió més íntima que la fe, i cadascú sap com lliura els seus combats interiors amb la transcendència, si és que ho fa, de manera que la reacció davant de qualsevol declaració pública, sigui quina sigui, no pot ser altra que el respecte sigil·lós.

Per cert, Bon Nadal a tothom. Això del “Bon solstici d’hivern” o “Bones festes saturnals” no ens ho podem prendre seriosament, oi=