Dissabte passat, el programa FAQS de TV3 -que és a punt de concloure la seva trajectòria després de cinc temporades d'èxit- va acollir un debat entre Pilar Rahola i Willy Toledo que es va endinsar en el conflicte entre Israel i Palestina. Aquest és un dels temes de la realitat internacional que polaritza i tensa l'opinió d'una manera que en algun moment els xocs dialèctics esdevenen estampes més pròpies de guerres de religió que altra cosa.

L'escena de dissabte a la nit, amb la presentadora desbordada i el plató a les fosques per acabar el debat, va mostrar dues posicions no només incompatibles, sinó incapaces d'escoltar-se. No es tracta aquí de deslegitimar les posicions de Rahola i Toledo, dues persones que s'han definit en el gairebé etern conflicte israelià-palestí de manera molt vehement i amb pocs matisos. Tots dos tenen prou informació (Toledo es va valdre, a més, de posicionaments d'entitats com Amnistia Internacional o Save the Children) i han arribat a les seves pròpies conclusions. I hi tenen tot el dret.

Tampoc es pot pretendre que una televisió pública hagi de renunciar a la vivacitat, als intercanvis dialèctics gruixuts quan cal, a tenir espais d'entreteniment i a connectar amb un ventall d'espectadors tan ampli com es vulgui. El FAQS ho ha sabut fer en moments de molta tensió política i sovint ha fet entrevistes d'interès i acostat qüestions complicades al gran públic. Sens dubte, opinions com les de Toledo i Rahola hi tenen el seu espai i el dret a ser escoltats i a enriquir, cadascun des del seu punt de vista, el debat. La periodista ha tingut cada setmana tribuna al programa del prime time dels dissabtes, primer en solitari i ara amb algun contrincant. Però també s'ha d'exigir a una televisió pública que vagi sempre més enllà de l'afany pel clic, o per l'audiència a qualsevol preu. I se li ha de reclamar sempre una aposta ambiciosa per aportar criteris de matís, que no només ajudin a convèncer els qui ja han arribat a una resposta en un tema o un altre, sinó també a aquells que encara es formulen preguntes o busquen visions menys rígides. 

És a la televisió pública on s'ha de posar el focus de l'exigència. Cal preguntar-se si TV3, amb el que té de servei públic, pot abusar d'impulsar debats sobre temes tan delicats com el de l'Orient Mitjà només amb veus tan connotades com les de Rahola i Toledo. Segurament es pot defensar la causa d'Israel sense haver de justificar sempre tot el que faci el govern de Tel Aviv, fins i tot quan hi ha víctimes innocents. I probablement es poden censurar accions de l'exèrcit israelià sense recórrer a etiquetar un estat de "terrorista" o "genocida". 

La televisió pública ha d'apostar per debats que mantinguin el rigor i el respecte per l'intercanvi dialèctic, sense ser avorrits ni excessivament acadèmics. Vivim temps en què el debat públic s'ha degradat fins a límits impensables fins fa poc. La paraula, devaluada sovint per cert abús de les xarxes i per l'emergència de posicions sectàries, ha de continuar sent una aliada dels qui volem preservar el discurs lliure propi d'una societat oberta que allunyi el monstre del populisme. Segur que en aquesta tasca figures com Pilar Rahola i Willy Toledo hi podrien ajudar més.