Els qui ja comencem a tenir una certa edat -73 anys, en el meu cas- som testimonis de com han anat evolucionant determinats rituals socials amb certa dimensió religiosa. D’una societat molt majoritàriament catòlica, hem passat a una en què la secularització de la vida pública ha comportat canvis profunds en l'interior, si bé vora el 52% de ciutadans, al Principat, asseguren identificar-se avui amb la religió catòlica, tot i que la dada no coincideixi en absolut amb l’assistència regular als cultes. Esdeveniments com el baptisme, la primera comunió, els casaments o els funerals han conegut canvis extraordinaris, en la forma i en el fons, no sols per la pluralitat religiosa existent avui, sinó per l’absència de Déu en l’espai públic i la transformació sociocultural dels rituals en la societat contemporània europea, sobretot en l’àmbit urbà, no tant en el rural.

Intento fer memòria i no soc capaç de recordar la meva presència en cap bateig, més enllà d’un a què vaig assistir ja fa al voltant de 40 anys i on jo, resulta, que era el padrí de la criatura, tot i que llavors ja em definia com a agnòstic de cultura judeocristiana. No puc dir el mateix pel que fa a primeres comunions perquè, llevat de la meva a Cambrils, no tinc memòria de cap altra més. Llavors, les xiquetes lluïen totes uns vestits blancs que emulaven els de les núvies a les seves noces i, sovint, hi rivalitzaven, i els xiquets, si més no a baix a la platja d’on jo soc, anàvem marcialment vestits amb l’uniforme de mariners de l’armada espanyola, de color blau marí molt fosc. A nosaltres ens agradava perquè vestíem com els xics que feien el servici a la base naval de Cartagena, on anaven els cambrilencs perquè tots eren pescadors, gent de mar. Tinc ben present la meva primera comunió perquè va ser el primer cop que no vaig heretar la roba quotidiana del meu germà gran i vaig estrenar-ne de nova, per al dia a dia. Es tractava d’una jaqueta amb la part frontal de pell, d’ant, de color marró i amb mànigues de punt, que no m’estava de lluir sempre que podia.

Per la meva edat és lògic que assisteixi a més funerals que no pas a bodes, però l’escassetat d’aquestes no es deu només a una qüestió d’anys. Les formes d’expressar les relacions de parella s’han transformat profundament, els amics fa dècades que es van casar i els fills dels amics ja no es casen. O bé, en tot cas, no fan cerimònia religiosa, sinó civil. Els matrimonis canònics, els celebrats segons les normes de l’Església catòlica, han caigut en picat i, entre els que es casen, són majoria els que ho fan pel civil, sigui als jutjats o als ajuntaments, on poden triar l’oficiant entre els amics o coneguts que hi són consellers municipals, alguns dels quals sermonegen amb més vocació que els professionals del culte. 

També hi ha els que es constitueixen com a parella de fet o estable, que, segons el codi civil català, són les parelles que fa més de dos anys que mantenen una convivència, que tenen fills en comú estant empadronats junts a Catalunya i que han formalitzat la relació en escriptura pública davant de notari. I encara hi ha els que no fan ni una cosa ni l’altra i, ras i curt, es posen a viure junts i s’ha acabat el bròquil, de vegades amb una festa privada reduïda als familiars i amics més propers. Una certa banalització del record de la primera comunió o de la boda ve expressada per afirmacions del tipus: “el meu nen gran va fer la primera comunió al Restaurant les Quatre Gambes” o bé “nosaltres ens vam casar al Restaurant Tia Maria- La bona brasa”, atorgant-los així una dimensió religiosa, judicial i administrativa que no es correspon amb les funcions tradicionals d’un restaurant.

Un altre ritual social que ha conegut transformacions radicals és la cerimònia de comiat als difunts. En només deu dies he assistit a tres esdeveniments d’aquestes característiques, profundament diferents cadascun d’ells. L’existència de tanatoris en moltes poblacions, amb una sala preparada per a aquestes cerimònies, ha disparat el nombre de funerals laics sense la presència protagonista de cap representant religiós. Ara ja s’ha establert com a hàbit general, al tanatori o al temple, que algun representant familiar o bé algun amic personal digui unes paraules en memòria del desaparegut. Curiosament, els tanatoris també tenen una mena d’oficiant laic que intervé en tots els actes i amb el mateix encert, la mateixa distància emocional o el mateix desconeixement de la biografia del difunt amb què alguns clergues parlen de les persones desaparegudes. 

Els antics càntics en llatí dels funerals catòlics d’abans han deixat pas a la música pop, al Virolai, a Sort de tu d’Oques Grasses i als Segadors. I si bé El cant espiritual de Joan Maragall encara és el text més utilitzat en els recordatoris, al costat de certs versos de Miquel Martí i Pol i el Pare nostre, hi ha qui ho ha substituït per la reproducció de frases de la persona finada. Els recordatoris, amb creu o sense, han conegut també canvis profunds, en la forma i en el fons. Dels tradicionals de petit format, a quatre planes oberts pel mig i amb cobertes tant impersonals com lletges, s’ha passat a impactants fotos amb colors de la persona desapareguda i en format quadrat, a dues cares. També la sumptuositat clàssica dels taüts ha deixat pas a modestes caixes de pi clar, cobertes sovint per banderes o objectes relacionats amb el difunt.  

Hi ha escenes impensables fa unes dècades en un funeral. Fa poc, en el funeral d’un amic casteller, els familiars més propers van obrir una cervesa i se la van beure a la salut del finat per acabar la cerimònia, davant l’enveja dels assistents que ens vam quedar sense. Es tractava, això sí, de la seva marca preferida... Un funeral és un espai que convida sempre a la reflexió i que ens permet pensar en el caràcter efímer de tantes i tantes coses que no són essencials per a viure, però sí que les hi hem fetes. I, tant com la música, es pot sentir també la força del silenci. Per exemple, el silenci imponent dels pilars de dol, alçats en honor d’algun casteller mort. Les gralles sonen només un instant en pujar el pilar, en fer l’aleta i en descarregar-se i el seu so és colpidor, penetrant, gairebé estrident, per fer-nos adonar, convivint amb l’absència de so, de la complexitat de la vida. Però també de la seva bellesa.