Ho recorden? Un Miquel Iceta completament fora de si, esgargamellant-se a la Festa de la Rosa del seu partit a Gavà per barrar el pas al Partit Popular i a Rajoy. “Pedro, ¡mantente firme! ¡Líbranos de Rajoy y del PP! ¡Líbranos! ¡Por Dios! ¡Líbranos de ellos! ¡España no puede permitirse cuatro años más de PP! ¡Por Dios!”. Només han passat dos anys des d’aquestes paraules (d’aquests crits) i en aquest període Pedro Sánchez ha passat per diverses vicissituds. Des de perdre la secretaria general del PSOE a causa d’una rebel·lió interna orquestrada per aquells que sempre han manat molt, fins a recuperar-la per l’acció i la mobilització d’unes bases cansades d’aquells que sempre han manat molt.

Sánchez va ser una esperança per a l’esquerra espanyola. El David que, amb el suport de tanta i tanta gent anònima de bona fe i plena d’ideals, va aconseguir tombar el Goliat creat per la vella guàrdia, les portes giratòries i els barons del seu partit. Va ser al maig d’enguany quan, finalment, Pedro va derrotar Susana Díaz. Menys de sis mesos després d’aquesta proesa, però, poca cosa queda d’aquell Pedro renovador, que es comprometia a tombar Rajoy, que pretenia retornar la paraula al poble i que proposava noves polítiques per fer realitat l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.

Perquè la idea de nació catalana que tímidament va acceptar Sánchez ben aviat es va transformar en nació cultural. Com tots vostès saben, aquest és un concepte buit que s’aplica a aquelles col·lectivitats a les quals no els reconeixes ser un subjecte polític. És a dir, a aquelles col·lectivitats menors a les quals no els deixes decidir lliurement el seu futur. I encara una mica més tard, Pedro —el regenerador i protector dels que no tenen res, el dirigent comprensiu amb les minories dins de l’Estat— es convertia en la crossa imprescindible del PP de Rajoy i Soraya per escombrar l’autonomia catalana.

Perquè sense Sánchez i el PSOE, l’ofensiva desfermada pel PP contra les aspiracions nacionals dels catalans no seria possible. Sense un Pedro que no condemnés les agressions policials de l’1 d’octubre, que no minimitzés que en un ambient de guerra més de dos milions de ciutadans s’atrevissin a dipositar el seu vot en una urna o que no menystingués els drets dels catalans, Rajoy Soraya i el PP ho haurien tingut més difícil.

Benvinguts a la realitat, amics. El PSOE de Pedro Sánchez, com el de González o Zapatero, no és tan progressista com creien. De fet, ahir vam sentir Sánchez a Brussel·les. I no em va semblar ni un home d’esquerres ni un polític coherent. Segons ell, els milions de persones que s’han manifestat durant tots aquests anys de manera pacífica a Catalunya són la columna vertebral d’“un moviment regressiu, que vol retallar els drets i les llibertats, i que no té res a veure amb el projecte europeu”. Com si hagués parlat Rajoy. El mateix Rajoy que Iceta i Sánchez deien fa un temps que calia expulsar del Govern al preu que fos.

Tant després de les eleccions del 20 de desembre del 2015 com de les del 26 de juny del 2016, Pedro Sánchez podria haver fet fora Rajoy. Però per aconseguir-ho necessitava una dosi de valentia que li falta. Amb el reconeixement dels drets dels catalans (i de la resta de nacions de l’Estat espanyol) a decidir de manera democràtica el seu futur, Sánchez podria haver conformat una àmplia majoria que enviés el PP i els seus socis falangistes de C’s a l’oposició. I Rajoy, a la paperera de la història. En lloc d’això, Pedro ha preferit ser el lacai de Mariano. Amb Iceta fent de palmero. ¡Por Dios!