
ARA A PORTADA
El fonament de la por escènica, doncs, es troba en, literalment, l'acolloniment i en l'efecte psicològic que això provoca. No en la realitat, ni en l'objectivitat. Si no en la subjectivitat. Que no és pas poc important. Molta gent actua no en funció de la realitat, si no en funció de la seva percepció de la realitat, que sovint no té res a veure amb aquesta.
La cultura política espanyola ha emprat aquest recurs, utilitzant recursos com el monumentalisme, l'exageració, la hipèrbole, deformant la realitat i adequant-la als seus objectius. Només cal veure casos com l'Escorial, el Museu del Prado, el Valle de los Caídos, o d'altres més recents i més xungos, com poden ser la bandera espanyola de la Plaça Colon, la xarxa de l'AVE, o, naturalment, com sempre, el merenguisme. I el pernil, per descomptat! La monumentalitat, el passar-se tres, quatre o cent pobles, és la seva manera d'intentar acoquinar aquells que els fan nosa, aquells que no cauen rendits als seus peus (com per exemple, el Duran, l'Iceta o l'Àngel Ros...).
Que el muntatge acollonidor pugui afectar gent que no els coneix, pot fins i tot tenir la seva lògica. Però als catalans i a les catalanes, la comèdia aquesta de l'amenaça, del xantatge, del bocagrossisme, del milhomisme, de la fatxenderia, no només ens rellisca, sinó que ens carrega de raó per culminar el procés de desconnexió amb aquesta gent, per engegar un estat propi, normalet, sense gaire pretensions, amb els seus jutges, els seus militars, però també amb els seus corruptes i fins i tot els seus programes de televisió escombraries, que segur que de voluntaris no en mancaran.
A veure si ho tenim clar d'una vegada. Totes les amenaces dels espanyols se'ls escapen per la boca. No poden, ni volen, executar les seves amenaces. Només volen acoquinar-nos, per veure si sona la flauta, ens ho creiem i tornem a la cleda. Espanya és un estat que no pot anar ni a la cantonada sense demanar permís. Un estat en crisi, que l'únic que fa relativament bé, és intentar amagar-la, dissimular-la, traient pit i marcant paquet, però que quan ve el moment de la veritat se l'embaina.
I nosaltres, com a catalans i catalanes, que els hem patit durant tres-cents anys, però que els hem derrotat sense vessar una gota de sang, cosa realment espectacular en la història del món mundial, per cert, hem de continuar fent la nostra via. D'Espanya no hem de parar compte, ni en les seves amenaces, ni en les seves fatxenderies. Ni tampoc, per cert, en les seves esquerres amigues... Encara que siguin de Vallecas... Que n'hi ha que t'estimen tant que t'abonyeguen.
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.