Por i fàstic a Catalunya

«Quan no et queda res més que la violència, que les notícies falses i la guerra judicial, és que tota la resta ha fallat i veus la fi del 'chiringuito'»

29 d’abril de 2018
D’un temps ençà l’estat espanyol ha decidit fer òbvia la recepta que administra a qualsevol que dissenteixi amb “el sistema”. Ho dic en anglès perquè els anglosaxons en van resumir amb gràcia la terminologia: fake newslawfare. Traduït: crear un estat d’opinió a través de notícies que falsegen la realitat i que aquest estat d’opinió validi públicament la guerra judicial que llences en contra els “dissidents”.
 
Poca innovació. Són dues de les tres peces de la violència estructural. El triangle de la violència (violència directa, cultural i estructural) l’ha anat definint Johan Galtung des de fa 50 anys i no és exclusiu ni un invent espanyol km 0. No dic que la “recepta” s’apliqui sempre i en tots els estaments. És simplement un ressort, un automatisme que s’activa quan el sistema se sent en perill vingui d’on vingui.
 
Però el que amaga aquest modus operandi és la feblesa del sistema. Quan no et queda res més que la violència, que les notícies falses i la guerra judicial, és que tota la resta ha fallat i veus la fi del “chiringuito”–en terminologia de l’ex-mà dreta d’Esperanza Aguirre– molt a prop.
 
En el fons el que es fa evident en els últims mesos és que l’Estat ha decidit rebotar com un bumerang en la població (no només la catalana) els símptomes que l’envaeixen a ell. N’enumero 3.
 
1. La por. El poder té por. Veu perillar allò construït durant 39 anys de franquisme i 39 anys de "Joancarlisme" (o 300 anys. O 500). Què els fa por? Tot el que signifiqui un canvi. Exemples. Catalunya votar i vol veure reconegut el seu dret a l’autodeterminació. Les dones han dit prou i surten al carrer. El 15M, els que critiquen la corona, els murcians contra el mur, els pensionistes, els desnonats...I què fan amb aquest temor seu incipient? Intentar que traspassi a la població: tindràs por de votar, de votar malament, de protestar, d’escriure tuits i perdre la feina, por de les sentències judicials, por de ser violada amb total impunitat, que la crisi econòmica no s’acabi, de no cobrar les pensions... “No et moguis o et pot passar tot això”. “Gaudeix del que ja tens perquè t’ho podria treure en qualsevol moment”. “Mano jo”. Quan has de repetir tantes vegades que manes és que potser has perdut el poder.
 
2. La violència. Acusen de violentes les víctimes de la violència. Fins i tot arriben a l’extrem esperpèntic d’acusar la víctima de ser violenta i alhora d’actuar amb victimisme. Jo et pego però el violent ets tu i perquè m’hi has obligat, és defensa pròpia. Si la teva reacció és protestar per la meva violència, ets terrorista. Culpabilitzar la víctima. Una vegada i una altra. Fins que s’esgoti, es rendeixi i demani clemència.
 
3. El nacionalisme. Si per alguna cosa s’ha caracteritzat el creixement del republicanisme independentista a Catalunya és per l’abandonament dels preceptes nacionalistes decimonònics i romàntics. Els catalans (encara en un 80%) volen decidir què són, no perquè són molt prepotents i superiors en res, sinó perquè en el fons no volen SER el que representa Espanya ara mateix. 

Com a contraposició veiem un creixement brutal d’un nacional-catolicisme guai. Gairebé una versió instagramer del falangisme més primigeni. Paternalista, ben estructurat, de comunicació directa i repetitiva i que té la connivència del poder econòmic. Ras i curt: titllaran els altres de nacionalistes perquè el seu nacionalisme ranci els surt per les orelles.
 
Conclusions: Si voleu saber de què pateix ara mateix el poder espanyol mireu de què acusen els altres. Cada acusació envers els individus, els moviments socials i polítics és una mostra pública dels seus punts febles. Por, violència, nacionalisme, malversació, prevaricació, tot embolcallat per un masclisme endèmic i nociu. L’estat espanyol ens fa cada dia el sumari, ens està mostrant el menú de la seva decadència.