Cada any passa el mateix. Costa tant que arribin les vacances que ens acabem passant d'exigents. S'ha d'aprofitar, ha de donar de si. I ens entestem a descobrir indrets recòndits, ciutats romàntiques, paratges de visita obligada. Evadir-nos, idealitzar, il·lusionar-nos, conèixer món. D’un temps ençà, veient com estem perdent el nord a Barcelona, m'he forçat a replantejar-me la manera com viatjo. La norma autoimposada és no fer allò que m'irrita veure a la meva ciutat. I he de dir que aquest estiu m'he fallat a mi mateixa.
Enguany, el meu estiu ha passat per la costa italiana, pel sud. Per visitar una molt bona amiga, per conèixer el poble que la va veure créixer, que la va dur a construir-se una nova vida lluny de casa, on va tornar per parir la seva filla en plena pandèmia i d'on va tornar a marxar per instal·lar-se definitivament a Barcelona. Visitar-la va ser un encert. L'error de càlcul va arribar els dies de més que a mi em quedaven després que ella se'n tornés a Catalunya. Inconscient de mi, vaig deixar-me endur pels cants de sirena.
Deia Homer que Capri és l'illa on s'amaguen aquestes nimfes marines, mig dones, mig peixos, que habiten en els esculls. Haureu sentit a dir de Capri que és el lloc de les delícies, el paradís del Mediterrani. Potser en algun moment de la història, quan els romans van convertir-la en el seu retir vacacional predilecte va ser així. Potser encara és veritat algun dia de l'any, quan s'encavalquen tardor i hivern o quan tot just comença a esclatar la primavera i el turista mitjà no pot permetre's viatjar. La Capri que jo he trepitjat aquest estiu no és cap edèn, és més aviat el contrari. És l'infern del capitalisme en plena ebullició, la perversió de la massificació turística elevada a la màxima potència -i ho diu algú que viu al centre de Barcelona-.
Traint els meus principis vaig optar per pagar -molt més del que s'ho valia- per anar en una barqueta a visitar l'illa. Insensata. L'excursió en qüestió salpava de bon matí de la costa sorrentina, amb la il·lusió d'una dotzena de guiris, jo la primera, expectants per delectar-se en una postal. El primer desencís no triga a arribar. A menys d'una milla del port, un eixam infinit d'embarcacions: ferris, llanxes, iots, superiots. Ens toca esperar torn per desembarcar, són les nou del matí i ja hi ha una cua de més de mitja hora. Un cop a terra, cinc hores al davant per gaudir de la infernal experiència. Riuades i riuades de turistes suant la cansalada, seguint les indicacions dels seus guies particulars, totes idèntiques. Resseguir els quatre carrers dels dos nuclis urbans que hi ha a l'illa, Capri i Anacapri. Quatre carrers que són la viva imatge de la decadència. Una al costat de l'altra, botigues de souvenirs calcades, plenes a vessar. Davantals de llimona, sabons de llimona, perfums de llimona, limoncelo, catànies, imants de nevera -en forma de llimona-. I intercalades, botigues de luxe. Prada, Rolex, Gucci, Louis Vuitton. Totes buides. Tot postureig.
Capri és l'exclusivitat dels rics, nou-rics i superrics amb superiots fent ostensible que són d'una altra casta, mirant per damunt de l'espatlla la resta de mortals que s'espitxen per ser els primers de la cua. Capri és també l'alienació pròpia de la massificació turística. Ramats d'ovelles. Milers de pringats de torn que fantasiegen amb el paradís mentre fan filigranes per intentar capturar una foto que distorsioni la realitat. I retallar-la molt. Suficient perquè no es noti la veritat que mostraria si l'allunyéssim amb un toc de dits a la pantalla. La invasió. La sufocació. Una illa manllevada als seus veïns, condemnats a viure d'aquesta depredació turística que els està matant l'essència. Un miratge. Una postal robada.