Aquest any 2022 en el nostre planeta es batrà el rècord de les emissions causants del canvi climàtic i l’escalfament global, ho acabem de saber. Ho explica l’informe del Global Carbon Project (GCP) presentat coincidint amb la cimera sobre el canvi climàtic de Nacions Unides COP27 que té lloc a Sharm el Sheikh (Egipte) fins al 18 de novembre. Ens trobem en una enorme i greu paradoxa: quan millor coneixem la gravetat de l’emergència climàtica que vivim és quan més produïm les emissions que la causen. Tot i les declaracions existents i les diferents polítiques que es desenvolupen per fer front al canvi climàtic no actuem prou decididament per posar fre a les emissions. Necessitem frenar les emissions per poder aconseguir, per exemple, no augmentar la temperatura del planeta i poder continuar vivint on ara ho fem. És així de senzill i així de cru. Ja veiem els efectes del canvi climàtic.

Les emissions de CO2 van disminuir per efecte dels confinaments i les aturades originades per la pandèmia de la Covid-19. La voluntat de “tornar a la normalitat” ha significat tornar a emetre i superar fins i tot els nivells previs. No deixem d’emetre les emissions contaminants causants del canvi climàtic que sorgeixen de l’ús de combustibles fòssils. No deixem d’emetre allò que més mal ens causa. No assumim la realitat

Una majoria de la població de la nostra societat ha arribat a assumir que existeix allò que anomenem canvi climàtic. No neguem les investigacions que ho confirmen i ens ho mostren amb una gran diversitat d’estudis i des de diferents centres de recerca i administracions. Però no n’hi ha prou amb no ser negacionistes, cal actuar. No podem ser retardistes. No podem pensar que hi ha temps per actuar, tots els informes ens diuen que cal actuar ja perquè anem tard. No hi ha marge per pensar que ja ho farem, que ja aconseguirem una nova tecnologia que ens permetrà superar els problemes existents... Ni negacionisme ni retardisme. Cal actuar avui per aconseguir que la corba de les emissions comenci a baixar el més aviat possible i això faci possible més tard atenuar l’augment de la temperatura.

El negacionisme és un problema, prou superat, el retardisme un altre que encara hem de superar i n’hi ha un de tercer que gairebé ni el tractem: el creixement.  Nacions Unides encara parla de creixement. Els nostres governants, les nostres empreses, encara parlen de creixement. Continuem mirant el producte interior brut (PIB) per veure si creixem i si creixem a bon ritme.  Segurament bona part de nosaltres encara pensem que és positiu créixer. No som conscients que ho vulguem o no vivim en una societat de postcreixement: “La riquesa a què aspirem ha estat comprada a un preu que no podem pagar. El mite que ens sostenia ens està portant a la perdició”. És difícil definir millor i amb menys paraules la nostra situació com a societat global que ha cregut en el creixement com a indicador de benestar i no ha estat conscient del malestar que ha generat, que genera. Aquestes paraules són de l’economista Tim Jackson, que ara veu traduïda al català la seva obra Postcreixement. La vida després del capitalisme. (Arcàdia 2022).

Tim Jackson reconeix la importància que ha tingut el creixement econòmic. Ha tret milions de persones de la pobresa. A les persones que han estat prou riques i afortunades les ha permès, les permet, viure amb comoditats i luxes. Però hi ha una altra cara del creixement, que coneixem des de fa dècades però que no assumim: “l’enorme explosió d’activitat econòmica també ha desfermat un caos sense precedents en el món natural. Perdem espècies més de pressa que en cap altra moment de la història humana. Els boscos es redueixen sense parar. Es perden hàbitats. Els terrenys agrícoles es veuen amenaçats per l’expansió econòmica. La inestabilitat climàtica mina la nostra seguretat. Els incendis arrasen grans extensions de terra, Pugen els nivells del mar...”. El creixement és la causa de béns i mals.

No ens podem quedar només amb els béns i fer veure que els mals no existeixen. Aquests mals són els que avui són ja una greu amenaça per a la vida en el nostre planeta. Convé llegir Jackson, un economista que ens ajuda a entendre l’economia, el món on vivim i aquell en el que voldríem viure; i d’altres com Kate Raworth i el seu Economia rosquilla. (Paidós 2018)... I convé escoltar les persones joves d’End Fossil Barcelona que han ocupat la Universitat de Barcelona aquests dies demanant que ens eduquem per no negar la realitat, per assumir-la i canviar-la. Han aconseguit un compromís per avançar en aquesta direcció. La UB, totes les universitats, tota l’educació, i els mitjans de comunicació, i els partits, tothom ho ha de tenir clar. És la nostra responsabilitat.

Hem d’assumir la realitat del postcreixement. La realitat dels mals del creixement. La realitat que hem viscut valorant positivament unes maneres de fer (produir, consumir, relacionar-se...) molt negatives. La realitat que el PIB no és un indicador per saber si podem tenir una bona vida. La realitat que es pot viure sense el creixement que coneixem i ens ha obsessionat. Hem de prendre consciència i assumir que viurem millor si decidim no guiar-nos pel creixement com hem fet fins ara: “El final del creixement no és el final del progrés social” escriu Jackson. Si aconseguim assumir la realitat del postcreixement se’ns obren grans possibilitats per poder desenvolupar una bona vida, una vida millor.