Catalunya votarà, ara per ara estem convocats pel dia 14 de febrer, però el dia 8 el TSJC ens ho acabarà de confirmar. Siguin quan siguin, hi ha la sensació que en aquestes eleccions tenim una certa oportunitat per començar a canviar el cicle polític al nostre país. La pregunta és si el resultat electoral enterrarà definitivament el procés culminat el 2017 amb l'1 d'Octubre o si perpetuaran la situació actual de paràlisi política. Enterrar el procés no vol dir aturar el camí cap a la independència, sinó superar alguns dels elements clau de l'últim cicle polític: la política de blocs estancs entre unionistes i independentistes, la pugna constant entre Esquerra i Junts per veure qui treu dos o tres diputats més a l'altre, i en definitiva la desorientació del debat polític català.

Des del 2017, la política catalana s'ha anat degradant fins allà on la volia l'Estat: reduïda a debats locals i localistes. No sorprèn, al cap i a la fi estem segrestats per una barreja de buròcrates amb ínfules semi-revolucionaries, d'una banda, i activistes semirevolucionaris amb aspiracions de buròcrates, de l'altra.

Mentrestant al món es parla del qüestionament dels consensos de la política monetària i com això pot afectar l'economia de mercat; de si els robots posen en risc la consecució de benestar humà i prosperitat a través del lloc de treball; dels límits de la llibertat d'expressió en pro de la correcció política; i d'un llarg etcètera de debats que aquí ni hi són ni se'ls espera. Des de la perspectiva d'un sobiranista, ser un país normal implica també tenir aquestes discussions i aportar-hi la nostra visió des de Catalunya.

Però tenim uns partits tan profundament desideologitzats que han externalitzat els grans temes a l'Estat i a Europa, com si no anessin amb nosaltres, com si ens haguéssim cregut que efectivament la Generalitat i el Parlament són només gestories de misèries i no espais de poder amb capacitat de configurar debats profunds. Aquesta doctrina no només contribueix a desprestigiar les institucions, sinó que representa un insult a la intel·ligència – i a la butxaca – dels ciutadans. Per acabar-ho d'adobar, la suspensió de la convocatòria de les eleccions allargarà encara més la interinitat d'un govern que ja va néixer interí mentre la gestió de la pandèmia destrossa l'economia i retalla drets i llibertats i ens condemna a no tenir ni govern ni Parlament mentre es decideix l'assignació dels fons europeus de recuperació, que ben gestionats ens haurien de permetre transformar el país cap a millor.

És difícil que les eleccions vinents suposin un canvi profund en la configuració dels blocs polítics o fins i tot en la correlació de forces dins de l'independentisme – així ho indiquen la majoria d'enquestes – però alguns dels resultats i l'aparició de noves forces polítiques al Parlament podrien començar a renovar els termes del debat polític a Catalunya. En aquesta sèrie de 5 articles intentaré analitzar, des d'aquesta perspectiva, alguns dels elements clau de les properes eleccions que poden decantar la balança cap al postprocés o cap a l'enrocament per quatre anys més: en primer lloc la possibilitat que ERC superi Junts com a primer força de l'independentisme i la temptació d'un tripartit; la previsible pujada del PSC amb Illa al capdavant; l'arribada de Vox al Parlament; i per últim l'entrada del PDECat.