L’Enciclopèdia Catalana defineix postveritat com: “Tipus d’afirmació sobre qualsevol aspecte de la realitat en què és més important l’adequació a les predisposicions (tant si són de tipus emocional com ideacional) de l’emissor o del receptor, o bé d’ambdós, que no pas la conformitat amb fets comprovats empíricament.”
Busco la definició ahir a la tarda quan llegeixo titulars que expliquen que dues germanes s’han suïcidat hores abans del seu desnonament. O potser seria més correcte dir que han matat a dues germanes al barri de Sant Andreu de Barcelona abans de ser desnonades. I la busco quan associo aquesta notícia a les afirmacions de representants polítics els darrers anys que de manera recurrent han dit: “Hem suspès els desnonaments a les famílies vulnerables”.
El primer cop que vam sentir això va ser en plena pandèmia, i des de llavors, s’ha anat repetint cíclicament. De fet, el que no s’explica mai és que sempre és temporal, que sempre té forats i que no deixa de ser un pedaç pels milers de famílies que tenen dificultats o directament impossibilitat per tenir un habitatge digne. Utilitzar la postveritat en política s’ha convertit en una pràctica força habitual, que no només utilitza l’extrema dreta, i que només serveix per desactivar la comunitat i l’organització, i que sobretot genera frustració, desafecció i alimenta els populismes.
Aquestes darreres hores, l’Ajuntament de Barcelona, parlant del cas de les dues germanes, ha explicat que no havia pogut fer l’informe de vulnerabilitat per la impossibilitat de contactar amb elles. Tot això, entre altres consideracions, obre la necessitat d’un debat que no es vol abordar mai: l’estigmatització de la pobresa, la prova de càrrega de les persones en situació de risc d’exclusió, que no tenint-ne prou amb la seva situació estan obligades a significar-se davant l’administració com a “pobres” per no dir directament “culpables” d’haver fracassat.
De fet, és el mateix Ajuntament de Barcelona que tot i tenir una llista d’espera per un pis a la mesa d’emergència de més de 700 unitats familiars, on han d’esperar de mitjana aproximadament dos anys per obtenir un habitatge d’una habitació, ha decidit limitar a 6 mesos l’estada a allotjaments temporals. I ho fa ignorant l’expertesa d’aquells qui cada dia estan acompanyant a aquestes famílies, els treballadors socials i el moviment per l’habitatge. Si no fos per ells, l’estigmatització i la culpabilització seria encara més insuportable.
Tots els col·lectius que fa anys que treballen de manera col·lectiva per fer front a l’emergència residencial denuncien sistemàticament l’excessiva burocratització davant de situacions com la viscuda per les veïnes de Sant Andreu o el veí de Sabadell de fa uns mesos, o la lentitud de les ajudes que sovint arriben tard i malament, si arriben, clar. Estigmatització i burocràcia operen com dues cares de la mateixa moneda. I en la ciutat on el govern municipal associa Louis Vuitton a foment de la inclusió i diversitat, l’entramat administratiu no pot donar resposta a dues veïnes de la ciutat.
Més enllà de les paraules més o menys sentides de governs, o de la ràbia i la indignació de veïns i veïnes, el que va passar ahir a Sant Andreu és, lamentablement, la punta de l’iceberg d’un desastre monumental. I aquest desastre té responsables. I no assenyalar-los és ser-ne còmplices. Utilitzar la postveritat per treure’n rèdits polítics alimenta la frustració i el descrèdit. I així, mentre no es garanteixi la universalitat de tots els drets que ara depenen de superar les dotze proves d’Astèrix, la postveritat de la mà del sistema polític, econòmic i judicial es convertirà en culpable i responsable de les desgràcies com les dues morts d’ahir.