Només un edifici de planta baixa, tancat i barrat amb reixes, dalt de tot del Coll d’Ares, recorda que allà hi havia una frontera física, administrativa, política. La mental i cultural, amb tot l’univers de referències bàsiques, persisteix, però, per a molta gent. Hem deixat enrere Molló, al Ripollès, camí de Prats de Molló, al Vallespir. Des de la legalitat dominant, que té poc a veure amb la legitimitat, figura, doncs, que hem passat d’Espanya a França, com si res, de manera imperceptible, pel mateix indret on més de 80 mil republicans van fugir de Franco el 1939.
Anem contemplant un paisatge bellíssim, mentre descendim per una carretera sinuosa que ens acabarà deixant als Banys d’Arles i Palaldà. És aquí, justament, on el 1903 va néixer Alfons Mias, un personatge tan important com, alhora, desconegut. A la dècada dels 30 del segle passat va fundar la Joventut Catalanista de Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Conflent i Capcir i, també, Nostra Terra, la revista al voltant de la qual s’aplegà un grup de joves, molts d’ells mestres, conscients que la seva catalanitat era compartida a l’altra banda de la ratlla i esborrava fronteres imposades. Mias també va escriure Histoire résumée de la Catalogne française, avec notions de la Catalogne intégrale i el manifest Roussillonais sauve ta langue, il est encore temps. Els primers plantejaments clars de Països Catalans, al nord, acabaven de fer-se.
Secretari de l’ajuntament del seu poble és aquí on ens acull la batllessa, Maria Costa, parenta de Mias. A la façana de l’immoble municipal, cobert de banderes catalanes, cal cercar amb atenció la bandera francesa enmig d’un paisatge quadribarrat. Costa explica a la gent que omple la sala de plens que als catalans ens cal tenir un estat propi, imprescindible per a defensar els nostres interessos econòmics, culturals i lingüístics. Joan Peytaví, rossellonès de Forques amb avantpassats vallespirencs, comenta amb tota naturalitat que ell és de “nació catalana”. Tots dos fan la seva intervenció íntegrament en català. Som a Catalunya Nord i és el darrer dissabte d’octubre.
Abans de la conferència han estat Carme Forcadell i Lluís Puig, presidenta i director, respectivament, de l’Associació Casa Macià els que han fet ús de la paraula. L’entitat en qüestió té com a vicepresidents, entre altres membres de la junta, l’alcoià Antoni Miró i l’eivissenca Fanny Tur, i gestiona tot el procés de rehabilitació, museïtzació i programació d’activitats culturals, des de la Vil·la Denise. És des d’aquesta torre on, el 1926, Francesc Macià preparà l’intent d’invasió armada de Catalunya amb l’objectiu de proclamar-ne la independència, al capdavant d’un contingent de més de dos-cents voluntaris d’un fins llavors inexistent exèrcit català.
En la I Jornada d’Història i Debat Nacional que celebra l’Associació, l’acadèmic Peytaví, membre de l’IEC, analitza els canvis produïts al país, al nord i al sud, d’ençà del Tractat dels Pirineus, el 1659, que esquinçà Catalunya en dos bocins. Fins aquella data, la historiografia catalana, al Principat, inclou sempre, com és lògic, la Catalunya del Nord en la seva anàlisi, però deixa de fer-ho també a partir d’aquell any fatídic. Alhora, al nord, sembla talment com si la història de debò s’iniciés, precisament, a partir de 1659, i els lligams amb el sud van esfilagarsant-se per reforçar-ne la francesització en tots els àmbits.
L’endemà, ja a Prats de Molló, al magnífic local de la Verneda, equipament cultural, amb sala d’exposicions i de conferències, continuen les Jornades. Aquí trobem el regal d’una magnífica llibreria, amb llibres nous i de segona mà, veritables oportunitats amb obres en català ja introbables, dirigida per Patrick Lluís, germà del novel·lista Joan-Lluís Lluís. Els carrers del poble, amb un nucli històric pintoresc i atractiu, són bilingües, igual que la retolació interior i exterior d’altres immobles municipals com la Verneda. N’és batlle Claudi Ferrer, que durant el tall d’autopista a la frontera convocat pel tsunami va fer de mediador per evitar càrregues policials contra els manifestants, davant el responsable de la seguretat francesa a la prefectura, enllaç amb el llavors ministre de l'Interior francès, Christophe Castaner, en realitat Castanyer, fill d’immigrants mallorquins a França i parent llunyà de l’escriptora Maria Antònia Oliver, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La seixantena d’assistents inscrits a les Jornades escolten aquest matí les conferències de Lluis Duran sobre Els fets de Prats de Molló, de Josep-Lluís Carod-Rovira sobre Josep Bordas de la cuesta, “l’oblidat” de l’estat major de Macià, de Jaume Renyer sobre El judici a París dels conjurats de Prats de Molló i de Fermí Rubiralta sobre L’acció internacional de Francesc Macià i l’organització Estat Català. Tot seguit, en sengles comunicacions, Alfons Romero parla del figuerenc Martí Vilanova i Berenguer Ballester aporta el testimoni oral de participants en el complot i de familiars d’aquests.
Havent dinat arriba per a molts, entre els quals em compto, el moment esperat: la visita a la Vil·la Denise, quarter general de Macià. Es tracta d’una torre d’estil normand, amb planta baixa, dos pisos superiors i un ampli subterrani des del qual s’accedeix a una prada magnífica, a tocar d’un rierol. No puc amagar una emoció evident en recórrer les mateixes estances on un grup d’homes abnegats van estar disposats a tot per aconseguir “l’alliberament de Catalunya”, com diu la placa de marbre en català situada a l’entrada del recinte que en precedeix l’edifici.
De retorn a Tarragona, em refermo en la necessitat de reforçar els vincles entre el nord i el sud del país i crec que donar suport a l’Associació Casa Macià pot ser un instrument útil per a fer-ho. Aquest matí assolellat de Tots Sants, mentre escric aquest article, tinc present que la política francesa, tan republicana com es vulgui, però francesa abans que res, té ben clar que aquest vincles no s’han de produir ni mantenir. Per això tanquen el Coll de Banyuls, per barrar el pas entre nord i sud del mateix país, i persegueixen el batlle d’Elna, Nicolas Garcia, per l’ús del català en els plens municipals. I això ho fa la Republique Française, aquella de la llibertat, la igualtat i la fraternitat...
Anem contemplant un paisatge bellíssim, mentre descendim per una carretera sinuosa que ens acabarà deixant als Banys d’Arles i Palaldà. És aquí, justament, on el 1903 va néixer Alfons Mias, un personatge tan important com, alhora, desconegut. A la dècada dels 30 del segle passat va fundar la Joventut Catalanista de Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Conflent i Capcir i, també, Nostra Terra, la revista al voltant de la qual s’aplegà un grup de joves, molts d’ells mestres, conscients que la seva catalanitat era compartida a l’altra banda de la ratlla i esborrava fronteres imposades. Mias també va escriure Histoire résumée de la Catalogne française, avec notions de la Catalogne intégrale i el manifest Roussillonais sauve ta langue, il est encore temps. Els primers plantejaments clars de Països Catalans, al nord, acabaven de fer-se.
Secretari de l’ajuntament del seu poble és aquí on ens acull la batllessa, Maria Costa, parenta de Mias. A la façana de l’immoble municipal, cobert de banderes catalanes, cal cercar amb atenció la bandera francesa enmig d’un paisatge quadribarrat. Costa explica a la gent que omple la sala de plens que als catalans ens cal tenir un estat propi, imprescindible per a defensar els nostres interessos econòmics, culturals i lingüístics. Joan Peytaví, rossellonès de Forques amb avantpassats vallespirencs, comenta amb tota naturalitat que ell és de “nació catalana”. Tots dos fan la seva intervenció íntegrament en català. Som a Catalunya Nord i és el darrer dissabte d’octubre.
Abans de la conferència han estat Carme Forcadell i Lluís Puig, presidenta i director, respectivament, de l’Associació Casa Macià els que han fet ús de la paraula. L’entitat en qüestió té com a vicepresidents, entre altres membres de la junta, l’alcoià Antoni Miró i l’eivissenca Fanny Tur, i gestiona tot el procés de rehabilitació, museïtzació i programació d’activitats culturals, des de la Vil·la Denise. És des d’aquesta torre on, el 1926, Francesc Macià preparà l’intent d’invasió armada de Catalunya amb l’objectiu de proclamar-ne la independència, al capdavant d’un contingent de més de dos-cents voluntaris d’un fins llavors inexistent exèrcit català.
En la I Jornada d’Història i Debat Nacional que celebra l’Associació, l’acadèmic Peytaví, membre de l’IEC, analitza els canvis produïts al país, al nord i al sud, d’ençà del Tractat dels Pirineus, el 1659, que esquinçà Catalunya en dos bocins. Fins aquella data, la historiografia catalana, al Principat, inclou sempre, com és lògic, la Catalunya del Nord en la seva anàlisi, però deixa de fer-ho també a partir d’aquell any fatídic. Alhora, al nord, sembla talment com si la història de debò s’iniciés, precisament, a partir de 1659, i els lligams amb el sud van esfilagarsant-se per reforçar-ne la francesització en tots els àmbits.
L’endemà, ja a Prats de Molló, al magnífic local de la Verneda, equipament cultural, amb sala d’exposicions i de conferències, continuen les Jornades. Aquí trobem el regal d’una magnífica llibreria, amb llibres nous i de segona mà, veritables oportunitats amb obres en català ja introbables, dirigida per Patrick Lluís, germà del novel·lista Joan-Lluís Lluís. Els carrers del poble, amb un nucli històric pintoresc i atractiu, són bilingües, igual que la retolació interior i exterior d’altres immobles municipals com la Verneda. N’és batlle Claudi Ferrer, que durant el tall d’autopista a la frontera convocat pel tsunami va fer de mediador per evitar càrregues policials contra els manifestants, davant el responsable de la seguretat francesa a la prefectura, enllaç amb el llavors ministre de l'Interior francès, Christophe Castaner, en realitat Castanyer, fill d’immigrants mallorquins a França i parent llunyà de l’escriptora Maria Antònia Oliver, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La seixantena d’assistents inscrits a les Jornades escolten aquest matí les conferències de Lluis Duran sobre Els fets de Prats de Molló, de Josep-Lluís Carod-Rovira sobre Josep Bordas de la cuesta, “l’oblidat” de l’estat major de Macià, de Jaume Renyer sobre El judici a París dels conjurats de Prats de Molló i de Fermí Rubiralta sobre L’acció internacional de Francesc Macià i l’organització Estat Català. Tot seguit, en sengles comunicacions, Alfons Romero parla del figuerenc Martí Vilanova i Berenguer Ballester aporta el testimoni oral de participants en el complot i de familiars d’aquests.
Havent dinat arriba per a molts, entre els quals em compto, el moment esperat: la visita a la Vil·la Denise, quarter general de Macià. Es tracta d’una torre d’estil normand, amb planta baixa, dos pisos superiors i un ampli subterrani des del qual s’accedeix a una prada magnífica, a tocar d’un rierol. No puc amagar una emoció evident en recórrer les mateixes estances on un grup d’homes abnegats van estar disposats a tot per aconseguir “l’alliberament de Catalunya”, com diu la placa de marbre en català situada a l’entrada del recinte que en precedeix l’edifici.
De retorn a Tarragona, em refermo en la necessitat de reforçar els vincles entre el nord i el sud del país i crec que donar suport a l’Associació Casa Macià pot ser un instrument útil per a fer-ho. Aquest matí assolellat de Tots Sants, mentre escric aquest article, tinc present que la política francesa, tan republicana com es vulgui, però francesa abans que res, té ben clar que aquest vincles no s’han de produir ni mantenir. Per això tanquen el Coll de Banyuls, per barrar el pas entre nord i sud del mateix país, i persegueixen el batlle d’Elna, Nicolas Garcia, per l’ús del català en els plens municipals. I això ho fa la Republique Française, aquella de la llibertat, la igualtat i la fraternitat...