Reconec que sóc d’aquells a qui començar ja a fatigar, enormement, que dediquem tantes de les nostres energies a anar fent tombs i més tombs, adoptant el paper de sínia, per a acabar sense bellugar-nos del lloc on érem. De vegades em fa l’efecte que, com a poble, tenim una capacitat especial per a complicar-nos la vida i, sense gaire necessitat d’ajuts exteriors, embarrancar la nau en els esculls més impensats, esculls d’altra banda col·locats per nosaltres mateixos i no gaire dependents de la mala maror que pugui venir de fora. Dic això a propòsit de l’enfilall de declaracions i contradeclaracions que portem ja arrossegant de mesos ençà, sobre el contingut de la pregunta del referèndum d’autodeterminació, que si són verdes, que si són madures, però sense que sembli que ens hàgim mogut un sol pam d’allà on érem: “cal que la pregunta sigui inclusiva”, “la pregunta no ha de discriminar i ha d’integrar tothom, hem de fer una pregunta per a sumar”, “tothom s’hi ha de poder reconèixer”, etc, són algunes de les afirmacions habituals, sobretot en llavis dels que, almenys fins ara, no destaquen gaire com a partidaris de la independència de Catalunya.

En realitat, però, què romanços és una “pregunta inclusiva”? Se suposa que una pregunta, expressada amb la claredat màxima perquè ningú no hi tingui problemes de comprensió, davant la qual tothom sense excepció pugui dir-hi la seva i emetre la seva opinió mitjançant una papereta de vot, amb tota llibertat. Vull entendre que els defensors d’aquesta tesi no volen cenyir el debat a la qüestió de la independència, sinó que pretenen incorporar-hi un altre plantejament que no sigui la dualitat dependència/independència, sinó allò que s’ha anomenat “tercera via”. Ben mirat, tanmateix, si hi ha una cosa que no és, precisament, ni inclusiva ni clara, és la tercera via en qüestió, la més espessa, embolicada i dispar de les formulacions polítiques que es fan i es desfan, perquè no constitueix, de cap de les maneres, ni una proposta, ni una solució, ni un projecte polític únic. La tercera via és: a) l’Estatut actual, tal com raja, que raja més aviat poc, com vol el PP?; b) l’Estatut actual, però amb una certa millora en el finançament com ha manifestat A.Sánchez-Camacho?; c) el federalisme, però quin, el de Pere Navarro o el de Rubalcaba, cap dels quals no ha concretat mai en què consistia la proposta, e-xac-ta-ment?; d) el federalisme plurinacional amb un concert econòmic solidari com han sostingut destacats dirigents ecosocialistes, però que no ha estat mai formulat amb precisió?; e) la confederació que, formalment, defensa UDC des de la seva fundació el 1931, però de la qual se’n desconeixen també els detalls?

Francament, no és seriós que tot això hagi de ser tingut en compte a l’hora de fer una pregunta als ciutadans. Perquè, siguem clars: posem que es pregunta si es vol independència, l’estatus actual o la tercera via i guanya aquesta opció, per damunt dels que volem la independència o dels que prefereixen el manteniment de la situació actual, per un 34%, 33% i 33%, respectivament. Un 34% valdrà més, llavors, que tota la resta, un 66%? Què caldria fer, en aquest cas, un altre referèndum on es plantegin no tres opcions, sinó la totalitat de les cinc descrites més amunt i que resulti una mena d’empat tècnic entre totes elles? Estem duent les coses a l’absurd, per no tenir el coratge suficient d’afrontar la realitat del que passa avui al país. La gent que ha sortit, festivament i amb il·lusió, a la Via Catalana, no ho ha fet per donar suport amb entusiasme a l’estatut actual que ja consideren del tot superat per la història. El debat de bar o d’ascensor, no és sobre si convé o no l’estatut actual amb un finançament més arregladet, ni que sigui una mica. Els catalans de llengua familiar no catalana, vinguts aquí de diferents paisatges, no es mobilitzen per discernir quina és la recta via, si la de Navarro o la de Rubalcaba. A les reunions d’amics o en els dinars familiars, no hi ha converses apassionades sobre la necessitat urgent de la via confederal, com si diguéssim. I a la feina, a l’empresa, a la universitat, als mitjans de comunicació i a les diferents ambaixades, quan es parla de Catalunya, ningú no ho fa preguntant-se si estem per un concert econòmic solidari o bé no.

Si avui es parla de nosaltres, si som notícia arreu del món, si hi ha una catalanofòbia més viva que mai a Espanya –i aquí més optimisme pel futur que en la major part de la nostra història-, és perquè la majoria ja hem dit prou i volem ser un poble lliure, una nació sobirana, un estat independent. Aquesta és la qüestió i aquesta ha de ser la pregunta i no hi ha camí del mig: “Voleu que Catalunya sigui un estat indepenpent?”. Ser un estat independent tothom sap què vol dir i no ser-ho també. I aquesta és l’única pregunta que inclou tothom sense excepció, els partidaris i els contraris a la sobirania. Tothom, absolutament tothom, podrà veure’s representat en les possibles respostes a aquesta pregunta, l’única realment inclusiva: “sí”, “no” o bé en blanc. I llestos i guanya qui té majoria. Després de la retallada bestial de l’Estatut de 2005 vaig afirmar que el poble de Catalunya ja no votaria mai més cap Estatut, que aquesta via morta ja era acabada, i que el proper cop que acudíssim a votar en referèndum ja seria per a una altra cosa. Els uns em van mirar amb estranyesa, altres amb desconsideració, uns em van combatre la idea i altres se’n van fotre, sense manies, com quan vaig referir-me per primer cop a la data emblemàtica del 2014. Doncs bé, ja hi som a les portes. S’acosta l’hora de la veritat: Independència o dependència. No hi ha terceres vies. I s’ha acabat el bròquil.