"La polèmica política sobre el #COVID19 explicada de forma matemàtica: no es posen d'acord en el punt on s'han de creuar els vectors grau de confinament i manteniment de l'economia". Ho deia en una piulada, que al meu entendre resumeix molt bé la situació, el company de Catalunya Ràdio Albert Mercadé. La salut o els diners. Fa dies que som en aquesta disjuntiva que -a mesura que passen les hores i la pandèmia es va estenent per Europa- va incrementant la seva dosi de dramatisme mentre els governs, noquejats, prenen mesures espasmòdiques.

El Govern de la Generalitat, sense competències per donar una resposta global ni esma presidencial per cridar a les desobediències que tan a l'abast semblaven al Parlament, crida a confinar Catalunya. A diferència de Sánchez, que tem que el motor quedi clavat, Torra clama per tancar-ho tot, per parar-ho tot. És el que aconsellen els experts. A Madrid -l'alcalde ja no- opinen que tancar un país o una capital té costos. Econòmics i d'imatge, és evident. Però no fer-ho ha facilitat, segurament més del que es pensaven quan tiraven d'optimisme vital, l'expansió del coronavirus, altament contagiós i fàcilment letal per la gent gran i amb problemes respiratoris.

Tot plegat ha derivat en un fangar. Els socialistes catalans, que passen bona part del seu confinament piulant, carreguen sense miraments contra Torra en un intent de tapar les vergonyes i els uniformes i proclames militars del govern espanyol. I a Palau recorren al clàssic "la culpa la té Madrid" abans no arribi el desastre en forma de desbordament del sistema de Salut. Un sistema que, per cert, ara integra el sector privat. Haurem de veure si els criteris per alliberar llits i atendre els pacients que apliquen els hospitals privats són els mateixos que els dels públics quan no hi hagi prou capacitat d'atenció, cosa que passarà.

Això va de sanitat, i va d'economia. El tema ara és el nostre sistema de salut. Ens preguntem si estàvem prou preparats (és evident que no es pot tenir l'estructura per afrontar una pandèmia d'aquestes característiques, però se la podia esperar amb més material i personal que el que es busca i contracta ara a corre-cuita) i en uns mesos ens preguntarem si ho hauríem d'estar més.

El trasbals d'aquestes setmanes farà que l'esquerra ho tingui més fàcil a l'hora de carregar contra les retallades i reclamar una fiscalitat més redistributiva. El "no hi ha alternativa" que fa 10 anys proclamaven Artur Mas i Andreu Mas-Colell -els pressupostos han anat recuperant la inversió en sanitat però als del 2020 encara els falten uns quants milions d'euros per arribar al nivell dels de 2010, els últims del tripartit- tindria ara molta més contestació que aleshores. I tindria més fonament.

L'altre front és el del treball. Mentre la gent es queda a casa angoixada, moltes empreses s'han mogut ràpidament i ja han presentat ERTOs. Aquest divendres, a Catalunya, ja hi havia 150.000 treballadors afectats. Serà l'Estat qui es faci càrrec de gran part del cost laboral i els treballadors veuran sensiblement reduït el sou. És una mesura que han pres molts països i que té sentit, però que caldria limitar als que de veritat s'han vist afectats i a les empreses amb més problemes, no a les que tenen una caixa robusta.

Casos com els conductors d'ambulàncies o el del personal dels menjadors escolars que ha denunciat la Intersindical-CSC són preocupants. Javier Pacheco, líder de CCOO, ho adverteix en l'entrevista que li fem a NacióDigital. Ells, que han pactat les mesures amb la patronal i el govern espanyol, faran bé de vigilar-ho. Fa anys que el sindicalisme majoritari es dedica a defensar drets, a conservar-los. Ara toca conquerir-ne de nous. I si no s'hi posen ells, ho farà algú altre.

El coronavirus posarà damunt la taula el debat sobre els serveis socials i sobre qui paga la crisi. El 2008, quan vam patir una crisi bancària i de demanda, la van pagar les classes mitjanes: treballadors que han perdut poder adquisitiu de forma brutal, joves que no es poden emancipar o han d'emigrar, pagesos que tiren la tovallola, avis que han hagut d'ajudar els fills i els nets, funcionaris retallats... Veurem qui paga aquesta, que ens arriba amb l'Estat endeutat i la guardiola de les pensions buida. Ens en sortirem segur, però ho hauríem de fer amb més salut i més treball.