#PressingCUP és l’etiqueta creada a Twitter per definir la campanya de pressió –de “setge” en terminologia cupaire- engegada des de l’endemà mateix de les eleccions amb l’objectiu que la CUP es faci enrere en la seva negativa d’investir el president Mas. Una campanya que els cupaires atribueixen al “Camamilla Party”, que seria –també en terminologia cupaire- la versió catalana del Tea Party nord-americà. Parlant clar i català, els autors del pressing CUP serien tots els periodistes, tertulians i columnistes de l’entorn convergent.

La primera contraofensiva cupaire va ser una sortida en massa a tots els mitjans de comunicació. És a dir, enviar l’Anna Gabriel a El matí de Catalunya Ràdio, Antonio Baños a TV3, Josep Manel Busqueta a TVE, altre cop Anna Gabriel ara a 8TV, altre cop Antonio Baños a la Sexta, Quim Arrufat a Catalunya Ràdio... i roda el món i torna al born. Però això en comptes d’aturar el pressing CUP, el va fer créixer encara més. Solució: apagada informativa i convocatòria dels mitjans a una conferència política, aquest dijous al vespre. I sí, sembla que l’apagada informativa ha resultat més efectiva per fer baixar la pressió mediàtica.

Però alerta perquè el pressing CUP té un doble tall. És cert que l’origen es troba en l’entorn mediàtic convergent i té per objectiu fer recular els cupaires en la seva pretensió de no investir Artur Mas. Però també ho és que, gairebé de forma sincronitzada, des de la caverna s’ha engegat una versió espanyola del pressing CUP. Una campanya de pressió que té per objectiu precisament el contrari de la primera: el pressing CUP espanyol pretén que els cupaires es mantinguin ferms i no investeixin el president Mas.

I poca broma amb el pressing CUP espanyol, perquè a banda de columnistes, tertulians i piuladors, s’ha engegat una ofensiva de reportatges i portades a tota plana! Així hem pogut veure com El País dedicava tota una plana a retratar Anna Gabriel, “la nova estrella de la CUP”, una “dirigent de conviccions granítiques”. I així articles i articles fets des de Madrid que insòlitament ara lloen les conviccions radicals de la CUP. L’editorial del cap de setmana del mateix El País parlava de “l’exitosa CUP, a qui Mas pidola la seva investidura”, en una dinàmica que El Mundo, La Razón i l’ABC han anat fent gran. Tant, que ahir divendres el diari dirigit per Paco Marhuenda titulava a tota portada que “La CUP amortitza Mas i aclama Romeva com a president”. Pim, pam!

És una situació realment insòlita i insospitada en què, per primer cop en la història, des de Madrid es considera com a virtuós el radicalisme de l’esquerra independentista. Veure per creure! Com diu la dita: si molt em festeges, i no ho sols fer, és que alguna cosa m’has de menester. És la paradoxa cupaire d’aquests dies: que volent tombar el president per visualitzar que el procés no és Mas, es troben que des de Madrid els esperonen a tombar en Mas, precisament convençuts que el procés és Mas. Vaja, que els cupaires es troben en un atzucac realment diabòlic en què mal si fas, mal si no fas. Mala peça al teler.