Finalment, els Pressupostos Generals de l'Estat -PGE- han estat aprovats amb un suport més folgat del que va fer possible la moció de censura que va fer fora el govern Rajoy. La major part dels diputats catalans independentistes al Congrés participen de la majoria parlamentària que ha fet possible aquesta aprovació: els 13 d'ERC i els 4 del PDECat. Els 4 de JxCat i els 2 de la CUP han votat en sentit negatiu. Aquesta bifurcació de l'independentisme davant la disjuntiva política de bloquejar o negociar i aprovar els PGE no és anecdòtica. Prefigura la definició de dues estratègies independentistes que s'hauran de sotmetre a la validació de les urnes en les pròximes eleccions al Parlament.

La clara victòria de Laura Borràs en les primàries de Junts encara subratlla més aquesta idea de bifurcació. De fet, un cop escollida, les primeres declaracions de Borràs van al·ludir al poc sentit de donar suport als PGE i a la reivindicació de la seva posició com la d'un "independentisme nítid". Suggerint, d'aquesta manera, que no bloquejar els comptes de Madrid situa ERC o el PDECat en una mena d'independentisme desdibuixat, borrós o boirós. Òbviament, es tracta d'una posició perfectament legítima. Una altra cosa és que no calgui argumentar-la; o que es pretengui justificar-la i legitimar-la només amb el recurs a consignes i eslògans propagandístics. També l'opció contrària.

De Catalunya estant, té sentit donar suport als PGE? Els titulars i les cròniques que han donat compte dels acords als quals han arribat ERC o el PDECat per pactar els pressupostos han subratllat el creixement significatiu de les inversions. Crec, però, que aquest no és l'aspecte més rellevant. Ni tan sols en el cas, altament improbable, que per primera vegada el pressupost liquidat no quedi molt pel darrere del pressupost aprovat en tot allò que fa referència a Catalunya. La qüestió clau, al meu entendre, cal cercar-la en tres aspectes que van molt més enllà d'impulsar les inversions ordinàries de l'Estat a Catalunya.

El primer té a veure amb la necessitat d'afrontar l'emergència social derivada provocada per la pandèmia i la crisi econòmica derivada. No aprovar els pressupostos pactats pel PSOE, UP i els sobiranismes basc i català condemnava a no disposar dels recursos mínims per a fer-hi front. Per poca empatia social que es tingui, aquest no és un tema que es pugui despatxar de cop i volta sense tenir previstes les conseqüències. Només per aquesta raó, el bloqueig als PGE necessitaria legitimar-se amb una argumentació que totes i tots els catalans puguin entendre. No només una part dels independentistes. No en tinc constància de la seva existència.

Un segon aspecte rau en el fet que l'aprovació dels PGE per a 2021 és condició inexcusable per poder fer ús dels fons de procedència europea, sense els quals està garantit entrar en una situació de fallida a Espanya... i a Catalunya. Fons imprescindibles pel rescat social, però no només. Disposar d'aquests fons també és indispensable per renovar el model econòmic català a partir de la doble estratègia proposada per la UE: digitalització i transició ecològica.

El mètode d'avaluació de projectes proposat per la UE afavoreix clarament la tradició emprenedora i d'innovació el teixit productiu català. Els universitaris sabem perfectament que l'establiment de mecanismes competitius i avaluació contrastada sempre ens van a favor per captar finançament per la recerca.

I, en tercer lloc, l'opció de bloquejar els pressuposts votant al costat de l'extrema dreta de Vox, la dreta extrema del PP i la dreta neolerrouxista de Cs comportava la possibilitat perfectament tangible de fer entrar en crisi el govern reformista de Madrid. No cal gran finor ni perspicàcia analítica per entendre que en un context de crisi social aguda i proliferació de populismes autoritaris, això podria accelerar la definició d'un escenari que fes possible la formació d'un govern alternatiu articulat a partir de l'entesa de les tres formacions polítiques de dretes que concentren el nacionalisme espanyol més dur i intransigent.

Plantejada la situació en aquests termes, la pregunta a la qual caldria respondre és prou evident: limitar els recursos disponibles per fer front a l'emergència social, bloquejar l'impuls i la transformació del model econòmic i social i obrir les portes del govern d'Espanya a l'extrema dreta nacionalista millora les perspectives de la societat catalana i del projecte independentista? Diria que des d'una posició d'esquerres i independentista la resposta en cap cas pot ser positiva. Només l'ús d'unes ulleres de forta graduació ideològica pot fer veure algun avantatge en una situació marcada per l'accentuació de la crisi social, l'obsolescència econòmica i un protagonisme polític creixent del nacionalisme espanyol més autoritari.

Reconèixer això és ser pragmàtic? Estar en contra del contra pitjor millor és ser pragmàtic? Segurament. Al cap i a la fi, la política funciona com la vida. Un i altra depenen de les decisions individuals i col·lectives que anem prenent. Constantment ens veiem davant la necessitat d'escollir entre opcions binàries o múltiples. Amb més o menys transcendència, totes les opcions tenen conseqüències. El DIEC defineix el pragmatisme com la "doctrina filosòfica segons la qual la funció essencial de la intel·ligència no és conèixer les coses, sinó possibilitar la nostra acció sobre elles". De manera que, en sentit etimològic i filosòfic, el pragmatisme comporta preveure les conseqüències de les nostres decisions i dels nostres actes. Estrictament parlant, i a diferència del que fem en l'ús col·loquial habitual, el sentit contrari a pragmatisme no seria l'anhel utòpic. Seria, més aviat, l'absència de càlcul sobre les conseqüències de les nostres accions i la relativització de les responsabilitats derivades.

La política sense ideologia porta a l'oportunisme sistemàtic, la gestió purament instrumental o el cinisme social. Però la ideologia sense política no permet cap transformació de progrés social consistent... O, encara pitjor, acostuma a tenir conseqüències polítiques lamentables, o molt lamentables. De vegades, pot passar que l'excés d'ideologia convidi a veure el món amb una nitidesa falsa, imaginària. Però, com passa amb l'arc de Sant Martí, la gradació cromàtica del món que podem conèixer i transformar és més matisada o boirosa.