L’Institut Nacional d’Estadística (INE) va fer públic divendres les dades de la Comptabilitat Regional d’Espanya de l’any 2017, l’any de les presons, els exilis i el 155. I no es va produir el que un munt d’especialistes ja havien vaticinat: que la Comunitat de Madrid superaria Catalunya en PIB.

Sempre segons l’INE (dades de 2017), el PIB total d’Espanya és d’1.166.319.000. El de Catalunya, el més alt d’Espanya, en milions d’euros, 223.978. El de la Comunitat de Madrid, 220.025. Amb tot, si el comparem amb el del principi de la crisi (2008), el PIB de Catalunya és, el 2017, un 2,7% superior, mentre que el de Madrid és un 7% més gran.

Si comparem la renda per càpita entre les comunitats, Madrid és la més rica, amb 33.824 euros. Seguida pel País Basc, amb 32,969 euros, per la Comunitat Foral de Navarra, amb 30.853 euros i, per Catalunya, amb 30.064 euros. La mitjana en PIB per càpita a Espanya és de 25.064 euros. Les tres comunitats amb menys PIB per càpita són Andalusia, amb 18.557, Melilla, amb 18.007 i, Extremadura, amb 17.554. Només les comunitats de Madrid i de Catalunya aporten el 38% al PIB total d’Espanya. I si hi afegim València, amb 108.633 i Balears, amb 30.436, s’arriba al 50%. Però quedem-nos només amb Catalunya que, sola, representa el 18,86% del PIB d’Espanya (2017).

I ara passem a Andalusia. El Partit Popular i Ciutadans han fet públic el seu acord programàtic per governar, amb els vots de VOX, la Junta d’Andalusia. Són 23 mesures per, diuen, regenerar la democràcia.

En la introducció del document que han firmat, per si algú no ho té clar, es diu això: El pasado 2 de diciembre los andaluces votaron CAMBIO. Lo hicieron después de once procesos electorales con cuatro décadas de gobierno socialista y votaron en un contexto que no se puede obviar, pocos meses después de que el actual Gobierno de España pactase su investidura y su acción de gobierno aliándose con quienes sólo quieren romper la Unidad de España. Los andaluces nos han revelado, entre otros, un mandato claro: Que desde el Gobierno de la Junta de Andalucía defendamos la Unidad de España Constitucional frente al Independentismo radical, haciendo que el pueblo español siga siendo el sujeto de la Soberanía Nacional. 

I en el seu primer punt això altre: I.1. DEFENSA DE LA UNIDAD DE ESPAÑA Y EL ESTADO DE LAS AUTONOMÍAS 1.-La Defensa y Dignificación de las instituciones de la Nación Española. Desde Andalucía defenderemos la Unidad de España y del Estado de las Autonomías bajo los principios de igualdad y solidaridad consagrados en nuestra Constitución.

Dijous, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el de la Generalitat, Quim Torra, es van reunir al Palau de Pedralbes. De la reunió entre els dos presidents i de la que hi va haver també entre la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, la ministra de Política Territorial i Funció Pública, Meritxell Batet, i el vicepresident del govern, Pere Aragonès i la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, en va sortir un document en què es reconeix que a Catalunya hi ha un conflicte, que s’hi ha de donar una resposta democràtica en un marc de seguretat jurídica (Constitució) i que s’ha de continuar dialogant.

I l’endemà es va fer el consell de ministres a la Llotja de Mar sense que el Mediterrani retrocedís ni que la Terra deixés de moure’s. Però a Pedro Sánchez li va caure de tot i més per part dels mateixos que han pactat a Andalusia i dels seus altaveus mediàtics i, també, des de casa seva.

Amb estirabots, amb anades i tornades d’Eslovènia, amb retòrica florida i encesa, amb escalf als CDR, i amb els Mossos fen la seva feina, ara, l’independentisme que encara defensa la unilateralitat s’ha de decidir (pressupostos): Sánchez o els genets de l’estultícia.

Pedro Sánchez reconeix que a Catalunya hi ha un conflicte polític i el vol resoldre fent política, democràticament. Política, sí: negociació, cessió i pacte. I no serà fàcil de resoldre, gens, però que gens. I molt menys amb el pes econòmic que té Catalunya a Espanya i amb la dreta "trinitària" embravida i assedegada de venjança. I per una altra cosa: perquè ja no hi ha estadistes.

Entenc que els que encara basen el seu discurs en la fantasia i en el rebuig a la realitat (dades econòmiques, socioeconòmiques, sociològiques, electorals, relacions internacionals, i correlació de forces) els costi explicar amb claredat què pensen fer. Ho entenc. Però és el que s’ha de fer.