L’estrany cas del Fons de Competitivitat té un rerefons de moralina. No et creguis allò que no tens a les mans. Sobretot si ja t’han enredat una vegada. Vejam: aquest pot de la repartidora autonòmica se’l va treure de la màniga el mag Zapatero perquè Catalunya quedés per sobre de la mitjana pel que fa a recursos públics per habitant, i l’Antoni Castells pogués firmar. És de tothom sabut que el país baixa a gambades l’escala dels diners disponibles quan se li perpetra la solidaritat. La resta de diners autonòmics els distribueix l’Estat segons uns criteris que, en cap cas, no són els que consten en l’Estatut, ni retallat ni abans de retallar-lo. Són uns criteris més aptes per regions espanyoles convencionals.

El fons ve a ser un consol per aquelles regions –insisteixo amb el mot- que paguen més del compte. Immediatament, el presdigitador ZP va inventar un altre fons per estimular, així ho va dir, a les comunitats pobres, no sigui que alguna digués allò de “los catalanes se quedan con nuestro dinero”, que és una frase recurrent en la dialèctica espanyola. Doncs bé, el detall important és que aquests dos fons no existeixen: els ha de dotar el govern que governa a Madrid voluntàriament cada any. Tampoc no es va fixar negre sobre blanc quina quantitat s’hi posaria, excepte pel que fa la primer any, que van ser 6.000 milions de l’ala. Es va parlar d’apujar aquesta contribució central fins al doble.

El segon any, el govern del PSOE ja no va pagar: va dir que ho deixava per la liquidació del pressupost (així ja ho pagaria un altre). Alícia Sánchez-Camacho va posar el crit (i el vot) al cel: “són els nostres diners”, va dir. Ho va dir fins i tot en la recent campanya. Els nostres diners? “Ni de broma”, replica al punt el senyor Fernández Díaz, aquí no s’avança res. Jo diria més: aquests diners s’esfumaran dels comptes; si l’any 13 cobrarem per l’any 11, per l’any 12 no cobrarem mai més. Després diuen de l’impost de successions! Els diners que falten estan en una altra banda.