Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez

L'altre dia vaig poder veure al Sense Ficció de TV3 el documental Presumptes culpables, on persones que respecto i estimo recordaven les peripècies del cas Altsasu. Ahir es va conèixer que Estrasburg havia desestimat el recurs de les famílies, i em va produir certa decepció i desànim. Els joves condemnats es van consolar pensant que, almenys, han recollit pel camí l'afecte i l'adhesió de molta gent que ha vist en aquesta caça de bruixes un immens atropellament contra els nostres drets elementals.

Dos anys enrere, en una trobada d'Òmnium a Figueres, vam parlar de la necessitat de trobar, en altres tribunals estrangers, la justícia que els tribunals espanyols ens deneguen. Diversos juristes estimats de Catalunya es mostraven optimistes amb relació al Tribunal Europeu de Drets Humans. Jo plantejava, en canvi, que Europa havia donat una de freda i una de calenta als demandants bascs. De fet, fa només dos mesos el TEDH va donar per bones les càrregues policials de l'1-O i la suspensió del primer ple del Parlament després del referèndum.

No obstant això, hi ha una altra sentència d'Estrasburg que ha passat desapercebuda. Dimarts passat, Espanya va encaixar una nova condemna per haver denegat l'accés a un advocat a Xabier Atristain. Aquesta irregularitat, segons el TEDH, menyscaba el dret a un judici just perquè Atristain va fer declaracions contra ell mateix que després van ser admeses com a proves. Qui sàpiga llegir el subtext, escoltarà l'eco llunyà de la tortura. El mateix Atristain va explicar que la Guàrdia Civil l'havia asfixiat en diverses ocasions amb una bossa de plàstic durant l'angle mort de la detenció incomunicada.

Altsasu és la crònica d'una baralla etílica convertida en un assumpte d'Estat. Aquest és el rerefons de la cacera contra els vuit joves: la impugnació de la Guàrdia Civil a Navarra. El mateix passa amb la condemna contra Marcel Vivet després d'una protesta contra Jusapol: el rerefons és la impugnació de les forces policials a Catalunya. És aquí on es troba un dels grans forats negres de la nostra democràcia, l'anomalia que Dani Gallardo, Isa Sierra o Alberto Rodriguez hagin estat condemnats en processos en què la prova de càrrec era la paraula de la policia.

El desembre de 2019, els Mossos van acusar un jove d'haver agredit un agent durant el desallotjament d'un centre social. Després de gairebé dos anys de procés, va aparèixer un vídeo que deixava en calçotets la versió oficial. A la gravació, és l'uniformat qui s'apropa al jove encausat, li fa la traveta gratuïtament i el redueix sense miraments. Per això multen periodistes i particulars que s'atreveixen a treure la càmera. Perquè mai més veiem la camisa impol·luta del benemèrit que va denunciar un atac terrorista a Altsasu. Perquè els seus muntatges només es mantenen drets on les seves paraules valen més que les nostres.