La proposta de l'alcalde de Sant Cugat del Vallès d’augmentar el nombre d’anys de residència necessaris per accedir a pisos de protecció oficial de tres (com a màxim) a deu anys és previsible que generi un intens debat. La mesura parteix d’una realitat incontestable: si l’accés a ajudes socials es regeix exclusivament per criteris de renda, els autòctons i els fills dels autòctons veuen reduïdes dràsticament les seves oportunitats, ja que els col·lectius més desafavorits dels municipis solen ser els immigrants i els nouvinguts.
El dilema és clar: cal prioritzar un criteri de renda o un criteri d’arrelament? L’exclusió del factor de vinculació amb el municipi porta inevitablement a una situació en què els que fa dècades que estan al territori, o hi han nascut, contribuint al seu desenvolupament, es veuen desplaçats en l’accés a recursos públics per aquells que, tot i necessitats, no tenen el mateix grau de vinculació comunitària. Aquest és un debat que durant anys no s’ha pogut abordar amb claredat per por de trencar certs tabús.
Durant dècades, parlar dels possibles efectes negatius de la immigració era gairebé una línia vermella en el debat públic. S’assumia que qualsevol qüestionament a la gestió migratòria amagava un rerefons xenòfob. Però, si som rigorosos, qualsevol anàlisi social s’ha de fer en dos nivells: l’individual, que ens permet empatitzar amb la trajectòria vital de les persones, i el col·lectiu, que ens obliga a avaluar l’impacte global de determinades polítiques en la cohesió i el benestar de la societat.
És perfectament legítim entendre i respectar la necessitat dels migrants de buscar una vida millor, com ho van fer molts dels nostres avantpassats. Però aquesta realitat no pot deslligar-se del fet que els recursos són finits i que cal gestionar-los per evitar que la competència per aquests derivi en tensions socials i en un sentiment de desplaçament entre la població autòctona. No és només una qüestió de justícia social, sinó també de sostenibilitat política.
Un dels errors més greus de l’esquerra en la darrera dècada ha estat negar-se a reconèixer que la gestió migratòria és una responsabilitat que recau en la societat d’acollida. No es pot exigir als migrants que regulin per si mateixos el flux migratori. És com demanar a algú que s’està ofegant enmig del mar que es coordini amb altres nàufrags per decidir qui puja a l’única barca disponible. La política, ens recordava Weber, és el regne de l’ètica de la responsabilitat, de la valoració de les conseqüències.
Brandar l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans que afirma que "tota persona té dret a circular lliurament i a escollir la seva residència en el territori d'un Estat, i té dret a sortir de qualsevol país, incloent el seu, i a tornar al seu país", com l’única resposta a tota qüestió migratòria és un error polític de gran magnitud. Durant anys, sectors de l’esquerra han defensat acríticament la immigració com un fenomen intrínsecament positiu, associant-la a valors com la multiculturalitat i la diversitat sense matisos. Això ha deixat un buit discursiu que la dreta populista ha sabut aprofitar, presentant-se com l’única opció que posa sobre la taula les preocupacions reals de la població.
Quan la ciutadania veu que les seves inquietuds són ignorades o etiquetades com a intolerants, busca altres canals d’expressió. Així és com Trump i altres figures similars han crescut electoralment: aprofitant els buits en el discurs progressista i convertint en bandera les pors i malestars que altres han preferit obviar.
Segons les darreres enquestes als Estats Units, les polítiques que generen més acord entre votants republicans, demòcrates i independents són, precisament, les que tenen a veure amb el control de la immigració. Fins al punt que una recent enquesta del New York Times mostra que el 87% de la població està d’acord a deportar immigrants il·legals, incloent-hi un 83% dels demòcrates, i un 85% d’hispans. Entre els votants independents, les polítiques que generen més acord són també aquestes (44% d’aprovació enfront del 36% de rebuig, enquesta de febrer de Economist/YouGob). Això no significa estar en contra de la immigració: 82% dels demòcrates creu que “enforteix el país gràcies al seu treball dur i talents”.
No, no és que Aliança Catalana i altres formacions hagin aconseguit imposar la seva agenda. És que, amb la perspectiva que donen dècades d’impacte, i amb la necessitat de combatre discursos d’odi, l’opinió publicada i els polítics es va obrint a afrontar el debat migratori amb serenitat i sentit crític, i sense tabús, llocs comuns i eslògans benintencionats.
Reivindicar que la gestió migratòria ha de ser responsable no significa donar la raó als discursos xenòfobs, sinó al contrari: evitar que aquests acabin imposant-se per falta d’una resposta coherent per part de les institucions.