Interessant exercici, el del diari La Razón, per commemorar el quarantè aniversari de les eleccions del 15 de juny del 1977, les primeres després de la llarga nit franquista. El diari de Paco Marhuenda ha realitzat un estudi per saber quin seria el resultat d’aquelles primeres votacions –amb els principals partits que es van presentar en aquells històrica contesa- si aquestes tinguessin lloc avui, quatre dècades després.

Per tant, la gent que ha participat a l’enquesta, enlloc d’inclinar-se per Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera, Rufián o Campuzano, s’havien de decantar per les llistes de Manuel Fraga, Felipe González, Santiago Carrillo, Adolfo Suárez, Heribert Barrera o Jordi Pujol.

El titular més cridaner de tot plegat és que, si hi haguessin eleccions avui a l’estat espanyol amb els candidats de fa 40 anys, la victòria, segons La Razón, se l’emportaria... Manuel Fraga Iribarne. L’exministre de Franco, però, hauria de pactar amb Adolfo Suárez (o amb Felipe González, perquè vista la seva evolució ja en podem esperar qualsevol cosa) per poder governar amb la majoria suficient.

Però anem enrere, en el moment de la celebració de les eleccions del juny del 1977, que van venir pocs mesos després del referèndum per a la reforma política i que van donar una clara victòria a la dreta a Espanya i a l’esquerra legal a Catalunya i el País Valencià. Unes votacions que van ser batejades (amb un nom que ha fet fortuna) com a les primeres eleccions democràtiques.

Certament, a l’estat espanyol no havia tingut lloc una confrontació electoral amb un mínim de garanties des del febrer del 1936. Però, van ser plenament democràtiques les eleccions del 15 de juny del 1977? La meva modesta opinió és que no. I per diverses i variades raons.

En primer lloc, en el moment de dur-se a terme, encara hi havia partits polítics que no eren legals. Entre ells, Esquerra Republicana de Catalunya, que només es va poder presentar en una coalició després que hagués caigut el mot “Republicana” del seu nom. Feia poques setmanes que Suárez havia legalitzat tant el PCE com el PSUC, en un acte que el mateix Fraga va qualificar de “cop d’estat”. Els republicans, però, haurien d’esperar.

A més, aquell juny del 1977, les presons encara eren plenes de lluitadors antifranquistes. Recordem que la llei d’amnistia no arribaria fins a l’octubre d’aquell any, mentre que la maquinària propagandística del règim continuava intacta per donar suport a les opcions filles de la dictadura.

I finalment, des d’aquell aparell del règim es va contraposar el Congrés a un Senat on s’assegurava pel mateix sistema d’elecció que les forces més conservadores tindrien assegurada la majoria. I per acabar de reblar el clau, el cap de l’Estat –el rei Joan Carles I, escollit per Franco i que va rebre l’encàrrec del Caudillo, segons va declarar ell mateix France 3, de preservar la unitat d’Espanya per damunt de tot- va triar a dit 41 senadors en una actuació ben poc democràtica.

Quaranta anys després d’aquelles primeres eleccions, les contradiccions de la Transició són avui més evidents que mai. I també les anomalies. Potser per això, un home com Manuel Fraga, segons La Razón, podria guanyar unes eleccions a l’Espanya del segle XXI. Manuel Fraga president i Paco Marhuenda de ministre d’Informació i Turisme. Com ho veuen?