No hi ha cap raó per dubtar de la fidelitat d’Ada Colau vers el procés. Tampoc per creure que la independència li tregui la son. No diguem ja Joan Herrera que, malgrat no estar sota l’ull de ningú, no diu res que no digui Duran Lleida: són simètrics. I Podemos, en boca de la Gemma Ubasart, és d’un perfecte neolerrouxisme de manual. Tots plegats mantenen vigent la consigna d’anar contra CiU, els votants de la qual són indispensables per al procés. El votant de CiU està (estava) il·lusionat, el que li ha donat l’alcaldia a l’Ada Colau estava (està) indignat. L’accent ha canviat, les prioritats han canviat. I per això Ada Colau no para de “garlar” sobre Xavier Trias, perquè no va acceptar de fer una consulta sobre l’ampliació de La Maquinista (ampliació que, dit sigui de passada, és una autèntica bestiesa). Però la indepe no és una votació més: és “la” votació. Si Ada Colau no entén la transcendència de la cosa, és que no està per la cosa.

Acceptem, però, que la coalició municipal estigui en el procés, perquè, igual que a Unió Democràtica, molta gent que en forma part (i votants) hi són. Hem passat, doncs, d’un pes central de la classe mitjana a un pes central de la classe treballadora, una classe per la qual la independència no és que sigui prioritària, és que a vegades ni hi és. Això és tant com dir que hem perdut el focus. I ens hem situat en una imatge incòmoda per Europa: els titulars ho revelen. Ja en parlàvem, ja, de fer una “revolució” pacífica de classe mitjana, i aquesta era la gràcia, però posar la constitució futura en la longitud d’ona de la monja Forcades és una altra cosa. No tant pel contingut, sinó per l’actitud. Per entendre’ns: la gent del Mobile està mosca amb Colau, no pas perquè pretengui socialitzar el benefici del congrés –això els rellisca-, sinó per l’actitud. L’actitud i la imatge no eren banals, en aquest procés.

I la consciència de la gent, tampoc. Hem passat la responsabilitat –segueixo les declaracions– a una massa de gent que no té cap interès especial en el procés, perquè del nou poder n’esperen altres coses. Perquè volen el paradís dins d’Espanya i no marxar-ne per fer-lo segur.