De molt jove m’hi vaig fixar i, amb la rauxa pròpia de l’adolescència, em va enamorar. Sempre havia estat un amor platònic, un enamorament segrestat per la follia d’un col·lectiu hormonal fora de sí, negat un dia i un altre per la realitat i on la veritat de l’anhel només es produïa en el món dels somnis. Tots aquests anys he viscut abraçat a un simulat impossible, a una il·lusió aparentment allunyada del tangible, del real, del possible. La majoria em miraven amb desconfiança: convertien la utopia en radicalitat, imaginaven ús de mitjans virulents o m’abandonaven en la marginalitat ideològica dels il·lusos. Res més allunyat de la realitat.

I vinga amb la reiteració: "deixeu-ho córrer. No és possible. Apuntes massa alt." I què? Un, de jove s’enamora del que dicta el cor, no la raó. I així va ser: no atenia a les raons dels raonats del moment. L’estelada ocupava el meu cor. Millor dit, l’acaparava i no deixava espai per a d’altres tan boniques com ella a ulls aliens. Mentre, jo no parava de flagel·lar-me amb la sort de molts. Ells sí podien cridar als quatre vents un amor real. Ho vaig intentar tot. Fins i tot, mirar amb complaença l’alternativa políticament correcta del moment. Tal vegada conscient que la meva no era perfecta, però alhora sabedor que cap de les altres podia anul·lar els defectes propis, vaig decidir seguir fidel als meus principis més enllà de la dificultat en assolir l’amor. No, no era més guapa; era l’escollida. I així, fins avui.

Ara, ella ha canviat. S’ha fet atractiva als ulls de molts. I a mi em mira diferent. Amb ulls d’estel, rinxols d’or, sang rogent i escot blau, se m’insinua. Avui, em diu que és possible. Però quelcom ha canviat en mi. Ara m’envaeix la necessitat d’allunyar-me d’ella. Prou d’estelada! El seny dels anys em demana recuperar una relació amb la senyera que mai hauria d’haver oblidat. Això sí, en plena llibertat i sense cadenes ni hipoteques que la perverteixin. Sí, l’estelada ha estat l’exteriorització d’una reivindicació. La senyera ha de ser la visualització d’una il·lusionant realitat: un nou Estat amb pretensions de ser més democràtic, just i modern. O al menys no hauríem de defallir en assolir-ho. És una oportunitat.

I per què això sigui possible, el 9 de novembre hem de ser convocats a urnes. Tots. Uns i altres. Fa massa temps que escolto la cantarella d’unes eleccions plebiscitàries al 2016. Al 2016? No senyors, no. Vull demostrar el meu amor el proper dia 9 de novembre. Ni un abans ni un després. Tenen un mandat. Compleixin. Es van declarar sobirans. Cal que s’ho creguin. M’urgeix guardar l’estelada d’aquell amor de joventut per llençar-me en braços de la nova senyera de l’etapa adulta i posar-nos plegats a treballar per canviar aquesta Catalunya actual què no m’agrada. I cada dia m’agrada menys.