Diu que no hi ha més cec que el que no vol veure. I el PSC, o no s’hi veu, o no vol mirar per no veure el que no vol veure. Així poden continuar creient que són la segona força natural del país i que els resultats de les darreres eleccions han estat, tan sols, un entrebanc fruit d’un moment d’alienació col·lectiva. I per això, sense anar més lluny i per anecdòtic que pugui semblar, els ha costat tant d’abandonar els despatxos de la planta noble del Parlament i cedir-los a Esquerra. Però, és clar, no els ha quedat més remei que fer-ho, perquè la cessió dels despatxos no és més que una conseqüència i reflex de la cessió anterior de vots i d’escons.

I més vots, escons i despatxos que aniran cedint si segueixen obstinats en la seva ceguesa. En la curtedat de mires que els impedeix adonar-se que la gent se n’ha atipat de paraules buides, de conceptes desfasats i il·lusoris com el federalisme, de discursos estratègicament contradictoris, de mitges veritats, de mentides descarades i d’aigües tèrboles. Que la gent vol respostes clares i solucions aquí i ara. I aquí és aquí, a Catalunya, i ara és ara, no d’aquí a deu anys. I el PSC ja no és l’única opció d’esquerres que els pot donar respostes i solucions; la gent pot triar, a més, entre altres formacions que responen més a la realitat actual, com ERC, ICV i les CUP. I ho fa. Tal i com diuen les enquestes, que el PSC tampoc no vol veure.

Doncs au, a seguir amagant el cap sota l’ala com els estruços, abraçant-se a la legalitat, segons ells inqüestionable o irreformable (malgrat que a una majoria del 63% de ciutadans se’ls en fumi), igual igual com fa el PP amb la sacra Constitució. Que ja s’ho trobaran. Perquè el poble, ja fa dies, que ha decidit tirar pel dret. I que els partits que l’escoltin, el respectin i defensin els seus anhels, actuant en conseqüència, comptaran amb el seu suport. I els que no, es quedaran cada cop més sols; cada cop més morts que vius.

I consti que l’avís també pot servir per d’altres navegants que, igual que el PSC, tinguin la temptació de fer-se un embolic amb els discursos o d’abstenir-se quan arriba el moment de la veritat.