El meu gat i jo quan ens sentim sols truquem amb la ouija. Tenim connexió wifi amb el més enllà. Parlem amb persones que estan al cel, l’infern, el purgatori, a una llauna d’anxoves fent surf, o punxant discos lisèrgics dins la closca d’un caragol. A vegades piquem a Florenci Forcada. Hola, què hi ha de nou? Doncs lo de sempre. Barceloní. El 12 d’abril de 1931 corre a votar a les eleccions per una República... federal. Té 90 anys i una barba de pista d’esquí que sembla la fàbrica on neixen, creixen i es reprodueixen tots els Pare Noel del planeta. Normal: ell viu la primera República. La de 1873. Cap ansiolític li treu el trauma. Sanglota, encara, perquè diu que la primera República fracassa, precisament, perquè no és federal. I, el paio, confiat que la de 1931 seria federal. Fotia tres anys que no sortia de casa. Només ho fa per votar. Després mor de sobredosi de federalisme en vena, nàpia, i en tot orifici visible i invisible. És el darrer federalista. O no.

Miquel Iceta i el PSC van amb un cotxe fúnebre federal com a promesa electoral. Diuen a l’esquela: “Catalunya i Espanya: la solució és federal”. El federalisme, el funambulisme, el maniqueisme, el tantsemenfotisme, el papanatisme... tot es pot ressuscitar a la brasa. I el sermó programa de l’enterrament de l’arengada federal és letal:

“Però avui, gairebé una dècada després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut d’Autonomia (EAC) del 2006, la relació entre Catalunya i Espanya s’ha instal·lat, de la mà dels seus governs, en un conflicte permanent agreujat per l’ús partidista de les institucions democràtiques i de dret (uns enfrontant els principis de democràcia i legalitat i els altres judicialitzant la política); per la manca d’imparcialitat i neutralitat dels mitjans de comunicació públics, com TV3 i TVE; i per la instrumentalització política dels sentiments, les emocions i les expectatives de la ciutadania. Un conflicte que malauradament ha acabat de la pitjor de les maneres amb la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) per part del Parlament de Catalunya, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per part del govern espanyol i l’empresonament de bona part del govern de la Generalitat, com a mesura cautelar que entenem desproporcionada. Aquest xoc de trens a què el PP i Junts pel Sí ens han condemnat no és el camí de sortida, sinó una manifestació d’impotència, manca de voluntat, incapacitat evident i fracàs polític”.

Aquestes són algunes de les “solucions” de xarop miraculós per criar pèl federal d’Iceta. Per això ell i el PSC s’han abraçat com un coala conscientment desmemoriat al 155. Ells no han fet res perquè l’únic que han fet és pujar a la gepa del PP i de Ciutadans. Sense el 155 el PSC avui no seria res. Però la cara la donen els altres. I el PSC i Iceta fan l’egipci narcotitzat: de costat i bavejant una migdiada programada per fer veure que ells no fan res. Però són la capa que fa volar els súper malvats, per això són més malvats que els malvats mateixos: perquè sense capa els dolentots no volarien.

El PP, Ciutadans van de cara. El PSC no va de cara. I això és deshonest, mesquí, insultat, farsant, mentider. La cara i la porra la posen els altres i ells pispen carteres enmig del caos i després es reparteixen el botí entre tots. El PSC és el surfing del 155. El PSC és el xerpa que escala el cim de la postveritat. El PSC Dràcula vestit de Bambi. El poli bueno, el protagonista de la clàssica pel·lícula de la ficció de l’estat espanyol, que ara, a més, vol el paper de poli malo.

El PSC ja no és el PSC. Fa anys que va perdre comarques. Després ha anat perdent l’àrea metropolitana. I el color: de roig a pantone supervivència. I la fesomia: d’edifici visible, popular, d’aquest país a búnquer elitista unionista. El PSC ha passat de Partit dels Socialistes de Catalunya a Partit Sense Control per arribar a ser Partit Sense Catalunya. I el PSC ara, “ara, Iceta!”, diu que  la solució de tot és federal. Doncs que ho sigui. La solució que proposava el 1886 el pare del federalisme, el català Valentí Almirall. Truquem-lo via ouija. Hola, Valentí, explica’ns això del federalisme. Mireu...

“Moltes vegades, llegint amb fredor i perfecta tranquil·litat la memorable Declaració d’Independència que van fer los representants de les colònies angleses al rompre solemnement amb la metròpoli i declarar-se Estats Units, hem comparat les queixes estampades en aquell document solemne amb les que podríem al·legar nosaltres, i hem hagut de convence’ns que la nostra declaració resultaria molt més contundent i fundada que la redactada per Jefferson”.

Sí, parla dels catalans, de Catalunya. Avui, el pare del federalisme de la pell de brau-frau, del catalanisme d’esquerres, l’home que volia una Catalunya estat, avui aquest home estaria empresonat per aquestes paraules, aquestes idees antisistema, anticonstitucionals, il·legals. Engarjolat, o exiliat, o amorrat amb cadenes a un tribunal nacional-judicial. O insultat, o desacreditat, o congelat. Almirall, o Forcada, sí que eren federalistes. I van deixar de ser-ho ja en vida: Espanya i federal és antinatural, anormal, fatal, letal. El PSC no és federalista. El PSC és un venedor de fibrociment d’amiant: d’uralita. Material que servia per construir però que va acabar destruint. Contaminant. D’un altre temps. Que parlin via ouija amb Almirall i els explicarà la vergonya que sent per com estan destruint Catalunya i els catalans. Perquè, fins i tot els morts, van més de cara, que el PSC uralita.