“Ja estàveu avisats”, “no us queixeu, que no se us veu prou reprimits”, “encara us ha passat poc”, “no pots pretendre que l’Estat no respongui”, “sou uns victimistes”, etcètera, ja no són frases que recitin els típics prototips ultres sinó persones aparentment raonables i ponderades que simplement ens voldrien veure engarjolats a tots. I això perquè afusellar fa lleig. I embruta. No ho admetran, és clar, però és que el subconscient va per lliure i per això va fascinar tant Freud com Dalí. És cert que estem tots molt emocionals, però d’això també cal prendre’n nota psicològica. Quan passes un moment complicat, és útil observar les teves paraules i els teus moviments. I els dels altres. El moviment sobiranista, fins i tot si ha comès errors, ha de fer psicoanàlisi interna i externa. Les emocions ens impedeixen posar els llums llargs i veure la magnitud de les coses que es diuen, s’escriuen, es diuen entre línies i s’escriuen entre línies. Psicoanàlisi, teràpies regressives, treure-ho tot. Un intent:
   
Les referències d’Arcadi Espada a la pèrdua de les colònies del 98, equiparant-ho al criteri dels jutges alemanys sobre l’excarceració del president Puigdemont, són pura regressió freudiana. En plena teràpia de divan trobaríem, barrejats entre matèries grises i trampes del subconscient, una por atàvica a perdre una propietat. No té cap altra explicació, atès que... a veure, senyor Espada. Observi, senyor Espada: Catalunya no és independent. Ho veu? Obri la finestra, surti al carrer, llegeixi els diaris. Catalunya encara no és independent, no s’ha perdut cap colònia, no hi ha reconeixements internacionals, l’autonomia està suspesa i els líders del moviment encara són a la presó o a l’exili. “No estamos tan mal”, home. I si això és així, com s’explica aquesta depressió de cavall i aquesta referència patètica a la crisi del 1898? Doncs només s’explica perquè Espada (i molts altres) s’ha vist al mirall.

Amb tots els respectes ho dic, Espanya ha vist en la sentència alemanya un mirall cruel i real. I no s’hi ha agradat, no ben bé perquè no s’hi reconegui sinó perquè considera que el mirall alemany és còncau. O convex. O que hi ha un fantasma dins, un fantasma que canta El meu avi o María Cristina me quiere gobernar. Hi veu un complot, segurament judeomaçònic, un despullament humiliant que no poden tolerar, una cornada als ous del torero en plena plaça pública. Quin sentit té apel·lar a la pèrdua de Cuba quan només hi ha hagut una sentència d’un jutjat alemany “regional”, i quan al capdavall el regne encara es manté intacte? Doncs això. Doncs el neocòrtex cerebral. Doncs que no s’agraden, que saben el que han fet, que saben el que són i que no els agrada que ningú els ho recordi. Perquè el més greu, i el que també saben, és que no poden escapar de ser el que són. Aquesta és la seva presó particular.
   
Fase de negació, diagnosticaria Freud. O potser ja som a la fase d’acceptació, perquè la negació va ser la pataleta brutal de l’1-O i l’infantilíssim discurs del rei (tan infantil i freudià i fàl·lic com la seva corbata de final de Copa). Cal entendre el seu procés i respectar-lo, Espanya porta 40 anys amb deures pendents: la Transició va ocultar algunes coses, com qui oculta la fase anal de la infantesa o una síndrome d’Èdip. I aquestes coses, amb la maduresa democràtica i la integració a Europa, ara afloren. Crisi dels 40 com una catedral. I aquí he de dir que queda claríssim que l’aposta per integrar Espanya a la comunitat europea va ser encertada: a la llarga, com que ja no té cap imperi i com que té la sobirania nacional limitada, i l’autoritarisme vigilat, els defectes acaben veient-se. En el cas espanyol cal dir que són defectes i rèmores molt desagradables, i tot això és bo que surti. Era inevitable que algun dia sortís tot. No pateixi, deixi’s anar, i què més recorda d’aquells anys. Digui’m: preferirà que els catalans no existissin? Digui’m: té odi? Pateix? Li agrada el que ha esdevingut? Té por? Enyora aquells anys en què la cosa, l’espasa, la corbata, era molt més llarga se li aixecava amb molta més facilitat?

Eduard Voltas la clavava fa poc a Twitter. Però ben clavada. Deia que qualsevol observador, si tragués de la història de la Península els capítols de força armada o de repressió militar, podria comprovar que segurament Catalunya ja seria independent fa anys. És ben bé això, la unitat d’Espanya s’explica en termes militars des del 1640. Això és el que Espada ha vist al mirall i el que tothom pot veure ara, com es va veure ja el 1898 amb la pèrdua de Cuba i les Filipines: el nord-est peninsular no vol pertànyer a un estat decadent.

Nosaltres, per la nostra banda, també tenim un deute pendent amb la psicoanàlisi: un cop hem matat el pare, de forma evident (és a dir el superego malcarat que ens feia autoreprimits, autoprudents i autocastrats) ara no sabem cap a on tirar. “I have a dream”, proclamem, però tot es queda en un somni humit i fabulós. No tenim pràctica en agafar les regnes, no sabem fer-ho, no ho hem fet mai i ni tan sols tenim gaires eines. Estem perduts pel camí i, al damunt, estem empatats com a societat. Una crisi de creixement també claríssima, un dilema dels bèsties, un canvi de pell que comporta molt de patiment i algunes contradiccions humiliants. Qualsevol psicòleg ens faria també obrir la finestra i adonar-nos que encara no som independents, que no hem guanyat i que tot costa més del que ens pensàvem. Que vivim massa pendents de les desgràcies espanyoles i massa poc de les nostres pròpies musculatures, com els espietes d’urinari. En el nostre cas la recepta és clara: deixar de fer cas a un Estat que ja té prou traumes, o a la gent que vol desmoralitzar-nos. Si ens fixem massa en ells, ens enfonsaran amb ells.

El doctor ens felicitaria perquè hem avançat moltíssim, i perquè tot el “procés” haurà servit per créixer en la direcció que volem. Hem mirat a la cara al nostre fantasma, al de fora i al de dins. En lloc de negar-los, hem començat a acceptar-los. Aprenguem, ara sí, a dir-los adéu com Déu mana i a materialitzar els somnis. Que ja ens hem fet grans.