
ARA A PORTADA
-
Les friccions a Sant Antoni s'abordaran amb més policia de barri, més neteja i menys urbanisme tàctic David Cobo
-
Setge a la burocràcia: el Govern agilitza vuit dels tràmits estrella de l'administració Bernat Surroca Albet
-
-
-
Yolanda Díaz defensa que el nou finançament català respecti l'Estatut però esquiva l'ordinalitat Bernat Surroca Albet
En una mena de déjà-vu polític, el nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va reunir-se ahir amb el seu homòleg de Podem, Pablo Iglesias per explorar un acord de governabilitat. Sánchez completava d’aquesta manera una mena de bucle tràgic que l’ha portat de la dimissió forçada, l’octubre del 2016, a una contundent victòria a les primàries del partit contra la directora d’orquestra de la seva defenestració, Susana Díaz. Per tant, tot sembla indicar que, des de la victòria de Sánchez, la legislatura espanyola entra en una nova fase en què la dialèctica govern-oposició es recupera, després d’un cert temps en què el PSOE i C’s semblaven haver relegat aquesta funció als grups més petits del Congrés dels Diputats.
Sánchez sembla haver trenat una nova estratègia basada en explorar la "governabilitat" més que no pas el "govern". Un matís important, atès que sap que, per convertir-se en president, necessita el suport tant de Podem com de C’s, tot i que ambdós actors es bloquegen l’un a l’altre. Tanmateix, aquesta no és l’única pedra en el camí que un eventual pacte entre Podem i PSOE es trobaria. Des de les eleccions hi ha, com a mínim, dos obstacles que, a curt termini, hauran de superar.
En primer lloc, per a molts ciutadans de l’estat, el PSOE i Podem comparteixen espai ideològic i, per tant, són competidors directes. Des que C’s va decidir participar a les eleccions generals, Podem es va veure obligat a diferenciar-se de la formació taronja i va perdre cert element de transversalitat que l’havia caracteritzat en els seus inicis. Això el va empènyer a l’esquerra i el va situar en disputa directa amb els socialistes. Com mostrava en un article publicat després de les eleccions locals i autonòmiques del 2015, l’electoral de centre-esquerra espanyol estava dividit, meitat i meitat, entre Podem i el PSOE. Aquesta pugna, en diferents intensitats, encara es manté.
En segon lloc, fins i tot si C’s i Podem no es vetessin l’un a l’altre, és difícil d’imaginar a Pedro Sánchez desbancant Rajoy. El desgast d’un eventual canvi i la inestabilitat associada amb una governança tripartita és un caramel poc llaminer pel secretari general i pel propi partit. I és que Sánchez necessita temps per recompondre la seva pròpia formació i per guanyar el centre polític.
Per tant, sembla que aquest cop Sánchez hagi optat per l’estratègia gradual de teixir confiances, no només programàtiques, sinó també personals. El PSOE i Podem ja col·laboren a hores d’ara en nombroses institucions, tant a nivell local com autonòmic. De la mateixa manera que el tripartit català es va gestar als ajuntaments, tant Podem com el PSOE semblen haver-se donat temps per seguir bastint llaços en comú. És en aquest sentit que s’ha d’entendre la promesa de promoure una "agenda comuna" o una "voluntat d’enteniment" per "desmantellar l’acció de govern del PP". Ambdós partits, per tant, se situen a partir d’ara en un terreny fràgil però que els pot beneficiar i que, fruit de la minoria parlamentària popular, consisteix en intentar governar sense ser al govern.
En acabar la reunió, Pablo Iglesias, com habitualment fa, ha regalat a Sánchez una publicació molt seguida entre l’esquerra alternativa europea, la revista The New Left Review. Una metàfora adient per la nova etapa que sembla que s’obra.
Sánchez sembla haver trenat una nova estratègia basada en explorar la "governabilitat" més que no pas el "govern". Un matís important, atès que sap que, per convertir-se en president, necessita el suport tant de Podem com de C’s, tot i que ambdós actors es bloquegen l’un a l’altre. Tanmateix, aquesta no és l’única pedra en el camí que un eventual pacte entre Podem i PSOE es trobaria. Des de les eleccions hi ha, com a mínim, dos obstacles que, a curt termini, hauran de superar.
En primer lloc, per a molts ciutadans de l’estat, el PSOE i Podem comparteixen espai ideològic i, per tant, són competidors directes. Des que C’s va decidir participar a les eleccions generals, Podem es va veure obligat a diferenciar-se de la formació taronja i va perdre cert element de transversalitat que l’havia caracteritzat en els seus inicis. Això el va empènyer a l’esquerra i el va situar en disputa directa amb els socialistes. Com mostrava en un article publicat després de les eleccions locals i autonòmiques del 2015, l’electoral de centre-esquerra espanyol estava dividit, meitat i meitat, entre Podem i el PSOE. Aquesta pugna, en diferents intensitats, encara es manté.
En segon lloc, fins i tot si C’s i Podem no es vetessin l’un a l’altre, és difícil d’imaginar a Pedro Sánchez desbancant Rajoy. El desgast d’un eventual canvi i la inestabilitat associada amb una governança tripartita és un caramel poc llaminer pel secretari general i pel propi partit. I és que Sánchez necessita temps per recompondre la seva pròpia formació i per guanyar el centre polític.
Per tant, sembla que aquest cop Sánchez hagi optat per l’estratègia gradual de teixir confiances, no només programàtiques, sinó també personals. El PSOE i Podem ja col·laboren a hores d’ara en nombroses institucions, tant a nivell local com autonòmic. De la mateixa manera que el tripartit català es va gestar als ajuntaments, tant Podem com el PSOE semblen haver-se donat temps per seguir bastint llaços en comú. És en aquest sentit que s’ha d’entendre la promesa de promoure una "agenda comuna" o una "voluntat d’enteniment" per "desmantellar l’acció de govern del PP". Ambdós partits, per tant, se situen a partir d’ara en un terreny fràgil però que els pot beneficiar i que, fruit de la minoria parlamentària popular, consisteix en intentar governar sense ser al govern.
En acabar la reunió, Pablo Iglesias, com habitualment fa, ha regalat a Sánchez una publicació molt seguida entre l’esquerra alternativa europea, la revista The New Left Review. Una metàfora adient per la nova etapa que sembla que s’obra.
Doctor Europeu en Ciències Polítiques i Professor Lector (Assistant Professor) a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També sóc professor consultor a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Anteriorment (2017-2019) va ser investigador postdoctoral a la London School of Economics and Political Science (LSE) i a la Universitat de Stanford (Califòrnia, EUA). El seu article "Do All Roads Lead the Centre" va guanyar recentment el Robert M. Worcester Prize (World Association for Public Opinion Research).
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.