Mai com ara, si més no des de 1939, el bloc reaccionari de les espanyes deu d’haver estat més feliç i conformat, tant satisfet de comprovar com en l’empresa d’eliminar la tossuda dissidència catalana compten amb el concurs entusiasta de les esquerres espanyoles. Una felicitat que del ben segur al País Valencià, on l’anticatalanisme està tan arrelat, és plena. Tot plegat, des dels darrers anys del franquisme la dreta espanyola ha temut que la no assimilació completa de la societat valenciana al seu projecte nacional pogués acabar sent una amenaça política. Des d’aleshores, en conseqüència, n’han fet mans i mànigues per a evitar-ho.

La por no se’ls ha passat ni se’ls passarà fins que no quedi ni un sol valencià sospitós de ser un antipatriota. Només cal recordar com el president de la Generalitat valenciana Alberto Fabra o Rita Barberà entre d’altres dirigents del PP, imploraven fa uns anys al govern de Madrid que aixequessin un mur en el riu Sènia fet a base d’inversions, per a frenar el sobiranisme català horroritzats amb la perspectiva que aquest s’estengués fins a Oriola.   

Darrere d’aquesta aquiescència de l’esquerra a la croada contra Catalunya, no hi deuen d’haver només les raons que alimenten els càlculs electorals dels partits o el temor davant d’uns mitjans de comunicació furibundament catalanòfobs a no combregar amb l’ambient general de revenja i depuració. Segur que els tentacles de l’Estat -i quin Estat!- també estan al darrere. Vull dir, l’Estat dels Fernández Díaz, dels Zaplana i tutti quanti.
Com sigui, al sud, la genuflexió política de l’esquerra ha estat sorprenent.

El president Ximo Puig ha passat de dir en Barcelona que si Catalunya s’independitzava continuaria sent un bon veí del País Valencià, a alegrar-se’n públicament, miserablement, que les empreses foragitades del país anessin a parar al seu territori. És l’alegria del corsari, la mateixa que li va provocar el botí de Sixena al seu confrare Lambán.

Aquest dilluns, Societat Civil Catalana rebrà de mans seves, al mateix Palau de la Generalitat, el Premi a la Convivència atorgat per la Fundació Manuel Broseta. És molt trist i lamentable veure com han estat els socialistes, els d’aquí i els d’allà, els que han acabat per legitimar una organització que el dia de la seva constitució oficial al teatre Victòria va tenir de convidats d’honor membres de Vox, del partit xenòfob Plataforma per Catalunya i, fins i tot, de la Fundación Francisco Franco.

La vicepresidenta Mónica Oltra de Compromís, també s’ha vestit de blau en més d’una ocasió durant els darrers mesos. Abans d’arribar a la Generalitat, Oltra era un dels dimonis de la dreta valenciana. Gairebé prometia que d’arribar al poder encendria una autèntica revolució social.

Altrament, quan se li preguntava sobre la qüestió nacional del País Valencià o bé se l’acusava de catalanista, Oltra dissimulava. L’esclafit català, però, l’ha obligat a mostrar quin és realment el seu posicionament polític en relació al cas dels catalans. Criada a les faldes del comunisme espanyol, no pot entendre que el sobiranisme sigui transversal i que, a més, tingui un transfons de canvi social profund, de revolució democràtica. Per força, creu, ha de ser cosa de la burgesia catalana que juga amb els sentiments del poble per a treure’n un profit.  

Cal recordar que va comparar frívolament amb un pollo la mobilització catalana amb una clara intenció de desvirtuar i menystenir l’abast real d’aquesta, en un intent de sintonitzar amb els sectors més conservadors i evitar l’estigma.  

Fa poc, just quan comença a qüestionar-se la seva gestió al front de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, s’ha despenjat contra Puigdemont de qui ha assegurat que no deuria ser investit com a president algú que representa un dels partits més corruptes d’Espanya, com si el PSOE, amb qui governa no hagués trencat mai un plat, sense cap més matís o consideració.

La líder de Compromís ha estat també molt cauta a l’hora de pronunciar-se sobre els presos polítics. Un tema d’una "gravetat extraordinària" en un estat de dret, sobre el qual, com a jurista, té una opinió, tot i que prefereix "mantenir-se al marge de la valoració". Bravo.

Tot plegat, Puig i Oltra, i tota la Santa Compaña de dirigents de l’esquerra valenciana, han preferit acontentar l’anticatalanisme, vestir-se de blau, abans que afrontar una realitat política, una actuació per part de l’Estat que en nom de la unitat d’Espanya està arrossegant la democràcia al malson del ¡Vivan las cadenas!. No tenen solució.

La qüestió és saber què coi faran quan vagin a per ells.