Que la investidura del president del govern espanyol passava per Brussel·les fa dos mesos no s’ho pensava ningú. Ningú de ningú, ni enquestes ni gurús. Però tenim el sistema que tenim i tal com es queixen els corifeus més rancis, l’1,6% dels vots de les darreres eleccions condicionaran qui ocuparà la Moncloa. El suport de Junts ha esdevingut desitjat i necessari per a mantenir el govern més progressista de la Història (sic). I Pedro Sánchez, com poques persones al món, fa de la necessitat una virtut. Gran candidat i negociador, de president ja és una altra cosa, entrarà i sortirà de l’infern per tal de seguir sent president. Tornem a Brussel·les. La reunió de Yolanda Díaz amb el president Puigdemont serveix al PSOE per fugir d’estudi i al PP per recuperar un anticrist. Tothom guanya de cara a la seva parròquia; és com un gran taller d’automaquillatge.
 
Sense entrar a fons en les propostes del president Puigdemont i del desideràtum d’amnistia i referèndum, el taulell està igual que fa unes setmanes. I les reivindicacions de Junts idèntiques al 2017; sembla que no hi ha massa ganes de diàleg enlloc. L'única cosa que varia una mica és que el focus està a Brussel·les com feia temps que no passava. I curiosament quan també s’han abandonat les jugades mestres, quan hi ha silenci a Junts, i quan només Puigdemont parla per Puigdemont, és quan compten més els postconvergents. No hi ha nova o vella política, hi ha bona o vella política. Veurem alguna cosa similar a l’amnistia (a veure qui entra i qui queda fora), i no veurem res que faci olor del referèndum. I només recordar que tot això a Pedro Sánchez li surt per un ull de la cara, gens barat seguir de president, i cal recordar que el seu contrincant està a 4 escons de descavalcar-lo.
 
A tot això, parlava de l’1,6% de vot de Junts, perquè de l'1,89% d’ERC del passat 23 de juliol ni se’n parla ni se’n parlarà. Segurament injustament i s'entén l’etern gest taciturn d’Oriol Junqueras. Però és que el suport d’Esquerra es dona per descomptat, des dels temps d’allò de “a cambio de nada”. Estar al Govern emmanilla força la venda de fum i quan a Madrid el que mana és l’estil Rufián doncs poca cosa a oferir.
 
La política catalana, el projecte de construcció nacional, passa com mai per Madrid, com en l’època de Cambó, com en l’època constituent, i com quan el Majestic era una cosa desitjada. Llavors es va aprofitar el moment. I ara les polítiques catalana i espanyola tenen una parada a Brussel·les. Tant ERC com Junts han de dibuixar un horitzó a mitjà termini. I això no és renunciar a la ideologia. Ningú deixarà de ser independentista. Ningú ho demana. El que sí que es reclama és fer política.
 
Ara l’independentisme té una oportunitat d’or no només de ser protagonista, que això dura el que dura, sinó de passar el rasclet. Però si es manté allò del costat bo de la història, els crits de botifler ara que ve la Diada, o les ganes de deixar un llegat de suposats líders..., tot tornarà al pedregar. I això vol dir una Espanya més tancada, on ni tan sols les arts silents del PSC podran fer màgia, ni el que quedi de centrisme al PP podrà sobreviure. Una Espanya més tancada és una Catalunya o bé adormida o bé trencada, que no es torni a cometre de nou l’error. És tot plegat pervers, perquè una repetició electoral és un altre interrogant més gran que el de fa un mes i mig.
 
La judicialització de la política va ser el gran fracàs dels grans partits espanyols. Deixar de tenir el volant de la negociació fa quasi una dècada és un dels grans errors de la democràcia espanyola; quan l’estat de dret es menja la política. Perquè no hi ha opció a l’alquímia, al pacte o al putarramonetisme, no hi ha partida perquè no hi ha cartes. I aquí sí que es pot dir que “és culpa d’Espanya”, però de la resta tot són ferides pels trets als peus. Proclamem l’assalt al cel mentre conduïm el país com una gestoria de segona classe. Deixem passar els 1.300 milions de la Ryder Cup perquè algun mandarí té tirícia, i veiem com el grup siderúrgic més important de la península s’escola entre la inacció dels governs. Això és Catalunya ara, amb investidura o sense.