Diu la llegenda que estant a Arnes (Terra Alta) als anys 90, el president Jordi Pujol va iniciar un discurs als vilatans dient: "Estic molt satifet de ser aquí, a l'últim poble de Catalunya, perquè...". I un veí va interrompre: "L'últim? Serà lo primer!". Sigui llegenda o no, serveix per explicar com Pujol dominava el país i com ja convertit en icona qualsevol ciutadà es veia en cor de replicar-lo perquè, el votés o no, se'l sentia com propi. Era un més després de dues dècades de telenotícies. Sovint es va criticar que Pujol patrimonialitzés el país, però francament li va fer de pare mentre el van anar votant.
 
Parlar del president Pujol és quelcom perillós avui, i impopular. Només tractar el tema és anatema. A banda, és ingenu tractar en un foli una figura ingent com la del president Pujol. Però a tomb dels cinc anys de l'anunci que va fer de la deixa que tenia a Andorra i que no va declarar, trobo que és bona ocasió per reivindicar la persona i el personatge: Jordi Pujol i Soley.
 
De la seva persona, el gran públic en sabem molt poc. Recordo que és del mateix any que la meva àvia Dolors, d'alguna història dels seus pares, de Premià, de ser veïns del Guti, de la presó a Zaragoza, de les dues proposicions de matrimoni, del Cant de la Senyera, de la tortura (de la que no en parla perquè d'altres ho van passar pitjor que ell), del fet que sigui metge sense exercici, de la Caputxinada, de Montserrat, de Banca Catalana, i després ja de liderar Convergència Democràtica i de 23 anys de governar el país, com a resum.
 
Ara parlem de fer República, que no és més que la perllongació del fer país pujolista. L'1 d'octubre és el futur de ciència-ficció que Pujol va veure des del Tagamanent. Qui hagués pogut imaginar on seríem avui? La reconstrucció nacional no és la que pensava la generació dels nostres avis, però és la dels nostres fills. La transició democràtica va anar bé sí, i potser podria haver anat pitjor. Hem fet molt en aquest país servint-nos, amb astúcia de vegades i amb tossuderia sovint, de les eines curtes de l'autonomisme. Amb el peix al cove a Madrid, catalunya s'entenia poc, quan ara ens volen silenciats, amagats i ens tenen a la presó.
 
Ser pujolista hauria de ser quelcom homologable a ser gaullista a França. Una manera de fer. Recordo que ara al PDECat i a Junts per Catalunya (JxCat) se'l titlla de postconvergent. Una etiqueta que podria ser només cronològica però que tracta de ser pejorativa, del fet que tot allò convergent és malvat i corrupte. Crec que aquest espai de centre, inevitablement independentista avui, com el mateix Pujol, hauria d'etiquetar-se de convergent i, perquè no, de pujolista. Sé que molts independents no s'hi veuen, què són independents precisament per no tenir una altra etiqueta que la d'independent, pura i virginal, però tothom té dret a sentir-se com vulgui. I si s'ha de sumar doncs això: posar una etiqueta amb una altra i una altra, no hi ha de més boniques en aquest cas.
 
En Francesc-Marc Álvaro recordava en un bon llibre que Franco va morir al llit i que els seus assassins no van ser res més que una col·lecció de progres de pa sucat amb oli que van viure una gran joventut fent de rebel contra el dictador. Una altra cosa són els autèntics lluitadors contra el franquisme, que són tota una altra cosa i que molts militaven en l'esquerra, o en el catalanisme. Doncs amb Pujol no van poder tampoc tots els progres de salmó fumat i de còctel del carrer Aribau, enverinant diaris i televisions. És cert que la seva confessió va fer mal a moltes persones que l'admiraven, però que avui mantenen aquell reconeixement pel polític, i potser no tant l'adoració per al pare de la pàtria. Els petits pecats dels grans homes són enormes. La misèria dels miserables ja s'entén, sembla ser.
 
Si ser pujolista és estimar el país, construir Estat del Benestar i defensar amb convicció l'equilibri territorial, segur que molts s'hi apunten. Perquè també era la tradició de socialistes, comunistes, laboristes, democristians del país. Ara que es parla tant de marques, Pujol va saber posar la marca al que representava la majoria. Ho va fer bé. Però no era només màrqueting -que també tenia la seva fal·lera pels mitjans, sí-, era sobretot feina i més feina, a banda d'un talent descomunal i que no trobarem en generacions.
 
Només per acabar: penseu en els grans homes (ara ja començarem a tenir dones en la nostra memòria finalment) i veureu com tots van tenir un mal final, com si fossin jugadors del Barça. Zeus devorava els seus fills, i la política és una piconadora sense misericòrdia. Pujolista doncs? Suposo que sí.