Diuen que els emprenedors nord-americans ho són perquè estan educats per saber perdre, a treure rendiment de la derrota. No té el mateix prestigi aquell guanyador amb una història de derrotes prèvies que aquell que ha guanyat sense haver perdut mai. És lògic. Pots haver guanyat per atzar.

Els catalans portem algunes empreses perdudes: la del catalanisme i el seu encaix a Espanya, el federalisme amb els pobles ibèrics, la guerra mal anomenada civil, la transició que no va ser ruptura. Tenim doncs perfil d’ emprenedor que finalment triomfa.
Jo tenia 19 anys l’ any 1978. Les expectatives eren molt grans perquè tot estava per fer. Als ciutadans ens importava la política. Érem actors secundaris d’una pel·lícula que no va tenir premi.

Però els actors principals, els representants del poble de Catalunya van claudicar, van acceptar la monarquia hereva del franquisme i van dissenyar una estructura de submissió. Només Heribert Barrera va dir “no” a la Constitució espanyola. I què ens ha passat? Que hem deixat que la política només la facin els polítics, hem deixat que les mateixes normes i lleis que es van acceptar fa 34 anys, segueixin organitzant les nostres vides, hem estat incapaços de canviar res, incapaços de plantar cara; ens deixem robar, deixem que l’educació la decideixen personatges sinistres, deixem que no calgui saber català per viure a Catalunya; ens deixem anomenar comunitat i no nació; hem deixat que l’ espoli fiscal tingui magnitud de misèria. La situació és insostenible.

Ho sento senyors, però toca arremangar-se. Que tenim problemes? Doncs cal saber que ens passa, fer un diagnòstic i aplicar el remei. El diagnòstic es fàcil; el nostre mal no es Espanya, el nostre mal som nosaltres mateixos, la por a decidir, la por a equivocar-se, la por a perdre.

Després de 34 anys de Constitució espanyola, cal un canvi de cicle. Costa molt que hi hagi la conjuntura política, catalana, espanyola, europea favorable al respecte per les decisions que prenen els pobles o els seus parlaments legítims, costa molt que una crisi de la magnitud de la que vivim i viurem ens ajudi a posar en evidencia la precarietat del sistema polític de fireta que ens han dissenyat.

Ara podem començar de zero. Indignar-se sense projecte no serveix de res. Perdonin, la vida no la regalen, es guanya. A Catalunya per saber la professió d’ algú li demanem com es guanya la vida. Doncs ara ens hem de guanyar la llibertat i és apassionant pensar que som sobirans per dibuixar el nostre futur.

És com l’any 1978, quan tenia 19 anys, però ara ja no ens enganyen; ara sabem que es un estat català el que ens farà normals.