Com s’evita la traducció interessada d’un missatge polític? Fent-lo en la llengua en què serà retransmès. No sols callen així les veus malicioses que afirmen que tothom a Catalunya parla el castellà com l’obsequiós (de samarretes) Tardà; també permet fugir d’un subtitulat que incorpori coses no dites, intencions mai palesades o omissions que sols intenten el desprestigi de l’emissor. Si ja entre nosaltres, i  en català, no hem volgut o sabut entendre què deia el president sobre la consulta, millor no pensar el que s’haurà captat mitjançant la traducció que ha arribat a la Moncloa. Per ximpleria o per malentès, la vicepresidenta Sáenz es mostrà cofoia amb el “retorn a la legalitat del president Mas” quan aquest manifestà què sense autorització per al referèndum, hi haurà consulta en unes eleccions plebiscitàries.

“Parla en cristià!”, s’exigia en altres temps a qui no parlava la llengua de l’imperi. El president parlà, i en tornar a parlar per explicar-se, va parlar, oh, novetat!, com alguns hem fet sempre per evitar el “traduttore, traditore”, és a dir, en cristià. Tot plegat, perquè la gent que espera amb ànsia el temps de la independència i els que no puguin concloure alhora que res ha canviat, tot i que per a ERC l’alternativa no és tal (sols val consulta i ara) i per Reagrupament, ni la consulta és prou, doncs volen una declaració del Parlament i ja. I la qüestió no és banal, si en depèn assegurar la majoria que hauria de decidir fer el pas cap a la independència. Per això fora decisiu saber quines són les veritables intencions del president. Què és el que “cristianament” pensa...

Ara per ara del president no podem saber si ha hagut canvi en les intencions, la brúixola de l’acció política. Però el que tot això demostra és la transcendència que hores d’ara ha assolit el tema: és important per al govern de l’Estat, que es juga en això la seva autoritat, ni que sigui una autoritat autoritària incapaç de dialogar políticament, és a dir, en les rodalies de les normes. És important per al país, que com s’ha dit, no pot restar en la incertesa i el debat sobre el seu futur per sempre. És important per als partits, que posicionats d’una manera o altre saben que poden excloure’s dels esdeveniments propers a Catalunya segons hagin o no sintonitzat amb el que la majoria vulgui. Però tant o més és important per al president, doncs es juga ser un anodí comparsa de la història o entrar en ella per la porta gran, coronat de llorer o d’espines, per haver estat capaç de quelcom cada cop més inversemblant en la política: que la veu i l’esperit parlin en la mateixa i cristianíssima llengua, senzillament, la que raja, se l’escolti o no, de la consciència.