Colpits profundament per la notícia del traspàs de la professora Carme Junyent, les reaccions que van succeir-se al llarg de tota la jornada d’ahir van anar en la línia d’aquell costum tan nostrat que hom pot resumir en l’adagi “quan fou mort el combregaren”. Tan de bo les reflexions i advertiments de la lingüista sobre el present i el futur del català haguessin rebut la mateixa atenció!

La Carme Junyent deia veritats punyents i desemmascarava molts dels autoenganys que durant les darreres dècades han jugat a la contra del futur de la nostra llengua. Amb un coneixement profund dels mecanismes que provoquen la desaparició dels idiomes minoritzats, donava pistes plenes de sentit cada cop que tenia l’oportunitat, sigui des d’un faristol, d’un micròfon, o en una conversa informal.

La denúncia de la ficció de la immersió en l’educació secundària o de la perversió de l’ús indiscriminat del llenguatge inclusiu, per citar-ne només dues, han estat ignorades sistemàticament des d’aquelles instàncies amb capacitat de canviar les coses, de fer els passos valents i imprescindibles per garantir un futur per a la llengua catalana. Junyent reconeixia que tenir un estat en contra de la llengua és un hàndicap important, però alhora ens posava davant el mirall tot posant de relleu les actituds regressives i contraproduents dels catalanoparlants, de vegades més perjudicials per a la llengua que els entrebancs que ens posa l’Estat.

Ens podem queixar de la persecució política de la Justícia espanyola, obsessionada des de fa anys amb acabar amb la immersió a les escoles, però també hem d’admetre que seguim mirant cap a una altra banda mentre el català retrocedeix dia sí, dia també, a instituts, hospitals, comissaries i dependències de l’administració. Podem reclamar el català al Congrés o a Europa, però alhora som tan porucs, que en això que podem regular nosaltres mateixos no ens atrevim a avançar.

Andorra anuncia que caldrà un nivell mínim de català per accedir o mantenir la residència i aquí només arribem a normes tímides i gairebé ridícules com la de consum, que estableix que hem de ser “atesos en català”, però a continuació explica que només s’exigirà que “s’entengui” el català. No cal ni tan sols parlar-lo. I ni aquesta llei tan mínima no es compleix a Catalunya.

Els mitjans públics de Catalunya, nascuts per oferir als catalanoparlants un petit oasi on poder informar-se, entretenir-se i cultivar-se en la llengua pròpia, ja fa temps que són obertament bilingües i amb un marc de referència explícitament espanyol. Així, s’envien periodistes i tècnics per cobrir en directe un incendi a les Canàries però no per un altre a Catalunya Nord.

Carme Junyent va dedicar la seva vida a treballar de debò per les llengües minoritzades. Sense estridències i renunciant a cap protagonisme, no va estar-se mai de dir les coses pel seu nom. La seva pèrdua ha provocat tot de reaccions per part dels responsables de canviar les coses i salvar el català. Des dels polítics que no són prou valents als ciutadans que canviem de llengua segons el color de la pell de l’interlocutor o que iniciem les converses en castellà quan entrem en una botiga o ens dirigim a un cambrer. El millor homenatge a la gran lingüista és rellegir les seves recomanacions i aplicar-les amb valentia i determinació. Gràcies per tant, Carme Junyent.