Qui sap molt d’una matèria, i res de cap altra, no la coneix tant com creu, perquè no té amb que comparar-la i li falta perspectiva. De la mateixa manera, dedicar tot el teu temps a pensar en la independència, a imaginar-la, a fer-ne promoció al Twitter i a Facebook, a comprar sandàlies i tovalloles estelades, a participar en processons d’espelmes i cadenes submarines, o aèries, o ballant la conga, i a insistir cada dia familiars, amics i veïns amb la qüestió de sempre i oblidar-te que al món hi ha altres objectes dignes de la teva atenció no és el millor servei que li pots fer no ja a tu mateix, sinó a la causa que creus defensar.

Aquesta causa, com totes, necessita ciutadans serens i, si pot ser, cultivats, i no folls, ni obsessionats, ni miops de tant fixar la mirada en el mateix punt un dia i un altre. Capaços de contrastar interessos, de comparar, de trobar la serenor del distanciament, d’enriquir el discurs amb idees que poden venir del lloc més insospitat: fins i tot dels qui etiquetes com a rivals polítics, o de parcel·les d’aparença llunyana, de la cultura i de l’art.

No pretenc col·locar-me en cap pla superior: sé que som a un moment crucial, i molt vulnerable; un moment en que tot pot acabar tombant cap una banda o l’altra de la moneda, i l’11 m’arremangaré i aniré a la Via Catalana, tram 274, Roda de Berà, a 73 quilòmetres de casa meva, tot i que això de donar-li la mà a uns desconeguts em té una mica intranquil, però crec que de vegades cal deixar a banda l’ego i el cinisme i formar part d’una cosa més gran que tu sense més reserves ni excuses (i no anar-hi per estètica però desitjar secretament que sigui un èxit és un comportament desgraciat). De vegades em pregunto, però, si una part de la bona gent mobilitzada tindrà problemes de readaptació si mai aconseguim l’objectiu. A què dedicareu, amics, el vostre temps quan les discusions sobre la consulta o la DUI semblin tan remotes com el NO-DO o, pitjor encara, com el debat sobre l’Estatut?

Per això, perquè m’he proposat cuidar, en la mesura de les meves possibilitats, del vostre equilibri integral obro la meva temporada a Nació Digital anunciant-vos que, ara cada dos divendres en lloc de cada quatre, haureu d’aguantar que em salti el guió natural d’aquest diari digital (molt excitat, lògicament, després de les desconcertants declaracions, ahir, del president Mas) i us parli del país a través de la música. De gent, per exemple, com Els Pets, Refree, Anímic, La Iaia i Maria Coma, que estrenen repertoris nous la setmana que ve al Mercat de Música Viva de Vic.

D’acord, la causa necessita soldats, però ara els combatents són millors si el seu camp visual és una mica més gran. Intentem tots que ho sigui, doncs. Perquè, al final d’aquesta batalla, potser sí que tindrem un país amb seient propi a l’ONU, però fóra convenient que el preu a pagar no sigui una xarxa d’hospitals atapeïda de convalescents amb síndrome d’abstinència. Això no.