Fa uns dies, l'ajuntament de Sant Cugat va aprovar uns protocols sobre les festes majors que inclouen demanar als grups que hi actuen que "evitin els missatges i les cançons que promoguin el consum d'alcohol i drogues que puguin incitar a agressions sexistes". Un requisit que els organitzadors hauran de traslladar a partir d'ara als artistes per contracte, i que resulta molt oportú ara que s'estrena aquesta pel·lícula titulada Otra ronda, favorita als pròxims Oscar. Si a l'Acadèmia de Hollywood comparteixen aquesta sensibilitat, pinten bastos per a la cinta del danès Thomas Vinterberg. Males notícies per a La Maravillosa Orquesta del Alcohol: nois, no us acostéssiu pas a Sant Cugat.

L'enunciat sencer del protocol resulta tan interessant que ens permetrem detenir-nos en cadascun dels seus ingredients sintàctics. Demana, primer, que els grups "evitin" determinats "missatges i cançons". És a dir, que si el seu repertori inclou alguna peça que s'alinea amb una determinada temàtica, procedeixi a suprimir-la, per la qual cosa, a partir d'ara, la tria del cançoner de la nit ja no correspondrà a l'artista, a qui se li acut, sinó a un comissari avituallat amb un retolador vermell. Anem, qui sap, cap a les gires amb un repertori a la carta en funció de la localitat on s'hi actuï, la qual cosa obre un horitzó de possibilitats apassionants.

Però continuem. Tot seguit apunta a les cançons que "promoguin" certes pràctiques entenem que indesitjables, quan és delicat determinar si parlar d'una cosa representa promoure-la. No té per què ser així, ja que retratar amb cruesa un excés pot ser una manera de denunciar-lo:Cocaine, de J. J. Cale. Finalment, relaciona aquestes peces musicals que hipotèticament "promouen" el consum d'alcohol i drogues amb la incitació d'"agressions masclistes", quan s'hauria de demostrar que aquest vincle causa-efecte existeix, i que, per exemple, anar a un concert de Rihanna cantant Cheers (drink to that) o de Fito & Fitipaldis fent Whisky barato comporta assumir més riscos de violència sexual que si no les cantessin.

Dir que la història completa de les músiques populars és un no parar d'al·lusions a la cervesa, el xampany o el bourbon, i que tant l'alcohol com les drogues no legals han inspirat, o embolcallat, o acompanyat, grans pàgines de les arts, també de la literatura (hola, Baudelaire), és d'una obvietat exagerada, abusiva fins i tot, però sembla que caldrà tornar-ho a recordar. Hi ha gèneres musicals que no es podrien entendre sense que algú o altre acabi trompa en cert moment: el tango, el blues, la ranxera, etcètera. "Tomo y obligo, mándese un trago / que hoy necesito el recuerdo matar", cantava Carlos Gardel.

Però ja deia el savi Sisa, a qui no ens cansarem mai de citar, que no ens hem de malfiar només dels capellans de dretes, sinó també, i potser més i tot, dels capellans d'esquerres, que van més d'incògnit. Tan segurs de la seva doctrina, amb tants problemes amb la noció més elemental de llibertat (fins i tot en un camp on hauria de ser tan innegociable com és la creació artística), tan delerosos de llegir el món a mida del seu camp visual i d'imposar-nos l'estretor. Quan el capellà de dretes ens marca uns límits, tot són escarafalls i xiscles d'indignació per l'intolerable atemptat contra la llibertat d'expressió. Quan és el capellà d'esquerres qui ho fa, callem i girem cua, convençuts que ho fa pel nostre bé comú, mogut pel desig d'un món millor.