En un d'aquells experiments curiosos que surten als mitjans, produït per la prestigiosa universitat Johns Hopkins i publicat a la revista de Science Express, es demanava a un grup de voluntaris que fessin diverses tasques movent un joystick. Mentre els científics mesuraven la resposta del cervell davant els errors i encerts, es van trobar amb una bona sorpresa. Es va descobrir que tenim (els humans com vostè i jo) dos circuits quan fem coses noves: un que incorpora les noves habilitats i un altre que processa les equivocacions.

Aquest últim equivaldria al que ara en diríem un "coach", que va criticant l'aprenentatge (que és el que feien els meus pares), detecta els nostres errors entre el "desitjat" i el que realment passa i els memoritza per utilitzar-los en un futur. Curiosament, aquest últim circuit, el dels errors, és el que ens permet aprendre més ràpid. Si millorem és perquè ens equivoquem. La gent no canvia, però pot millorar. És la poca esperança que ens queda després de veure l'èxit de "La Isla de las Tentaciones" i d'escoltar atònit els crits de "delincuente, delincuente" al Parlament de Catalunya.

Hi ha esperança, deia. La portaveu i secretària general adjunta d'Esquerra Republicana fa uns dies considerava que l'anunci d'una convocatòria d'eleccions un cop aprovats els pressupostos del 2020 és, per al seu partit, "una oportunitat per consensuar una estratègia dins l'independentisme que ens porti a afrontar els comicis amb les millors condicions per seguir creixent i a treballar conjuntament després de passar per les urnes per avançar cap a la República catalana".

És més, i aquí vaig, va demanar que els independentistes (en referència a CUP i Junts per Catalunya, sobretot a aquests últims) no s'acusassin mútuament i assenyalava que "l'adversari" és l'Estat espanyol: "No li fem el joc a l'Estat; a nosaltres no ens trobaran abonant les divisions". Totalment d'acord amb la portaveu del partit degà. M'hi sumo. Som-hi, però potser això que el president del Parlament li retiri l'escó al president de la Generalitat en seu parlamentària pot entendre's com una mala passada. Que tenim un context, només vull recordar això. I que tots ens equivoquem.

Però recosir és sempre una bona idea. No sé si és fruit de l'independentisme pragmàtic (ara és un adjectiu que ven, abans era super botifler) o de les primeres enquestes però que es vulgui tornar a centrar la qüestió nacional és bona notícia. El Partit Demòcrata ja ha dit que manté l'aposta estratègica de governar amb Esquerra, és el seu únic aliat possible. Esquerra ha de desmentir públicament que pensa a reeditar un tripartit d'esquerres. No sé si és injust, que una mica sí, però els antecedents sempre marquen. Però confio en les paraules de Vilalta, dirigent empàtica i intel·ligent, i que va més enllà del partidisme.

Ens hem equivocat. Tots. I tantíssim. Posar noms i cognoms és tan simple com absurd. Perquè mirar el passat per entendre el present és un exercici fútil, només porta fel i mal d'estómac. No és una anàlisi naïf i quan aquests dies llegeixo i sento que cal endreça i reendreça en el sobiranisme assenteixo amb el cap però miro cap a fora. "La gent vol això i la gent vol allò altre". Qui és "la gent"? Val només amb les manifestacions militants de la Diada Nacional? Què demanem els ciutadans als nostres polítics? "President, posi les urnes!". Val només amb protestar i indignar-se amb la sentència miserable dels presos polítics (ara vindran els dirigents dels Mossos) o cal un pas més?

Per mi un pas més és muscular les nostres institucions, la política que s'entén i que es pot tocar. Tallar carreteres si s'escau, mobilitzar-se i protestar és un dret i comença a ser un deure. Però fem que la política possible ens dugui més enllà, retorcem el marge que tenim. I ara que ja sabem equivocar-nos, per què no comencem a encertar-la i a fer-nos la vida més senzilla?