Un líder polític normal d'un partit normal d'un país normal –oblidem per un moment que parlem d'Espanya– fugiria com de la pesta d'unes noves eleccions (que sempre les carrega el diable) que podrien donar la majoria al tripartit de dretes. La victòria del PSOE no va ser amb majoria absoluta però té prou pes per liderar un govern més estable que l'últim de Mariano Rajoy.

Pedro Sánchez, però, no és un polític normal d'un partit normal d'un país normal. Ha sobreviscut amb èxit a un Vietnam polític i ha renascut de les cendres quan tothom el creia mort i enterrat. Va esquivar la condemna a mort política de l'establishment de Madrid, la premsa del règim i l'Íbex. Va haver d'abandonar el Congrés i va haver de lluitar vot a vot per guanyar unes internes on el seu nom no figurava a les travesses.

Contra tot pronòstic, va liderar una moció de censura que va acabar amb el govern del PP, tot aconseguint ni més ni menys que el suport d'independentistes i nacionalistes bascos i catalans. Els va unir l'espant, és cert, però el van fer president. Abans de tot això, a més a més, havia esquivat la taca d'haver sigut conseller de Caja Madrid quan s'aprovaven targetes black i remuneracions desorbitades.

Aquest Sánchez no te por d'una repetició d'eleccions. El seu assessor demoscòpic de capçalera –que abans havia treballat per a Xavier Garcia Albiol, tanto monta monta tanto– li assegura un creixement en diputats per al PSOE alhora que la fragmentació atacaria tota la resta de l'arc parlamentari.

El perill d'un creixement inesperat dels tres partits de la dreta, perfectament plausible car les enquestes les carrega el diable, no espanta Sánchez. Per això ha escanyat tant com ha volgut Pablo Iglesias i el seu partit. Presenta noves demandes cada dia que passa, i posa contra les cordes els de Podemos, que saben que unes noves eleccions els perjudicarien. 

El menyspreu que Sánchez aplica als d'Iglesias és encara més profund en el cas de l'independentisme català, que encara ha d'esbrinar quin ha de ser el seu paper en l'auca de Sánchez. Els que somiaven amb un govern espanyol feble que depengués dels vots catalans ja fa temps que han abandonat tota esperança.

Aviat el partits independentistes comprovaran un cop més que mani qui mani a Madrid, la recepta sempre és la mateixa: dues tasses del brou centralista i nacionalista espanyol. L'únic marge de maniobra passa per negociar un alleujament de la repressió, que no és poca cosa, però que queda lluny de l'objectiu principal de l'independentisme.