El compliment íntegre de penes que determina el codi penal espanyol pot arribar als 40 anys. Pot ser molt i pot ser poc. Quatre dècades marquen per sempre la vida de qualsevol persona. Ningú pot aspirar a reconstruir res després de passar-se tot aquest temps en presó. Per contra, per a la víctima o els familiars de les víctimes d’un greu delicte –un assassinat o una violació, per exemple- quaranta anys no són res perquè res els rescabalarà del que han perdut. Sovint les sentim demanar amb el gest trencat que el seu agressor “es podreixi en la presó”. Fins el 1995 la pena màxima que contemplava el codi penal era de 30 anys. Ara es manté aquest límit sempre en els casos d’un crim només. En el cas que el condemnat en sumi dos o més, de greus, la pena màxima és de quaranta anys.

El codi penal espanyol no és més suau que uns altres d’europeus que contemplen la cadena perpètua, perquè, a l’hora de la realitat, la pena en aquells països es pot reduir per diversos conceptes. Això sí, hi ha alguns casos en què la consideració de “perill per a la societat” impedeix aquests beneficis penitenciaris.

La “doctrina” Parot es va començar a aplicar a Espanya per evitar les reduccions de pena que deixaven en quinze o tot estirar vint anys condemnes que en podien sumar centenars. Una sentència del Tribunal Suprem de l’any 2006, aplicada a l’etarra Louis Parot, condemnat a penes que sumaven 4.000 anys de presó, va decidir que, en segons quins casos, els beneficis penitenciaris no s’havien d’aplicar als 30 anys de compliment màxim, sinó a cadascuna de les penes imposades. La sentència del Suprem va evitar que molts etarres condemnats des dels anys vuitanta recuperessin la llibertat en un moment de màxima tensió social a Espanya contra el terrorisme etarra.

L’arbitrarietat i la precarietat d’aquella decisió, que molts juristes ja havien denunciat, ha quedat ara en evidència al Tribunal Europeu de Drets Humans, que considera la doctrina Parrot contrària a la Convenció Europea de Drets Humans. Les víctimes del terror d’ETA –algunes de les víctimes- han respost a la sentència amb un rebuig que ahir va aplegar milers de persones a la plaça Colón de Madrid. Aquests afectats i la principal organització que els coordina són partidaris “del compliment íntegre de les penes”. Això vol dir, ras i curt, de la cadena perpètua, que el mateix PP ha atiat des que José María Aznar intentava guanyar les eleccions per desbancar Felipe González en la presidència del govern espanyol.

Arran de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets i l’anul·lació de la doctrina Parot, han sortit al carrer els etarres Inés del Río i Juan Manuel Píriz Gómez. La primera va ser considerada culpable de 24 assassinats i condemnada a penes que sumaven 3.824 anys. N’ha complert a la presó 26. El segon, trobat culpable de l’assassinat del també etarra Mikel Solaun, va ser condemnat a 61 anys de presó. N’ha complert 29 i 8 mesos.

Inés del Río i Juan Manuel Piriz han complert condemnes llargues? En qualsevol país del món s’entendria així. Fins i tot en aquells estats europeus que accepten la cadena perpètua. Perquè també en aquests estats alguns beneficis penitenciaris redueixen la pena, si bé els condemnats mai compleixen menys de quinze anys de privació de llibertat.

En realitat, l’Associació de Víctimes del Terrorisme és partidària de la cadena perpètua. Perquè això fos possible a Espanya caldria canviar la Constitució i sortir de l’àmbit judicial europeu. La Constitució espanyola, que tan proclamen i reivindiquen quan els convé, afirma que les penes privatives de llibertat tenen com a objectiu “la reinserció i la rehabilitació” dels condemnats. No cal dir que la cadena perpètua no permet cap reinserció ni cap rehabilitació. Això no semblen saber-ho els responsables d’aquesta organització. La justa ira que els afecta pot justificar-ho. Però qui no té cap justificació són els dirigents polítics que durant anys han atiat aquests “tribunals populars”. Ahir hi van tornar. Sentir les declaracions dels familiars de les víctimes del terrorisme etarra a la plaça de Colón de Madrid feia sentir compassió. Sentir Jaime Mayor Oreja, Esperanza Aguirre o Jordi Cañas feia sentir ois.