El passat 7 de setembre de 2017, amb 23 anys acabats de fer, vaig començar a treballar com a professor d'anglès (a l'ESO i batxillerat) a un institut de l'Alt Maresme. Jo tenia el número 63746 de la borsa de professorat de Catalunya. No havien passat ni tres mesos des que havia acabat el màster que m'acreditava per a exercir professionalment com a docent de la meva especialitat. Què va passar? Doncs senzillament que ja cap filòleg o matemàtic vol ser professor.

No sé si us hi heu fixat, últimament s'està promocionant bastant el fet d'esdevenir docent. El perquè és que no hi ha ningú que vulgui dedicar-se a una feina desprestigiada i mal pagada. Sí, heu sentit bé, mal pagada. Avui parlava amb una companya de feina que és doctora en física quàntica, fa de professora perquè li encanta la docència i es va treure el màster necessari, però està cobrant 1700 euros nets mensuals quan podria estar a una gran empresa o centre de recerca on la valorarien molt millor; el súmmum és que ha de fer de professora de mates perquè no hi havia places de física.

La Generalitat porta tot aquest últim curs anant com boja per trobar professionals que puguin cobrir substitucions a secundària. S'han obert moltíssimes places de difícil cobertura, moltes de les quals s'han cobert gràcies a persones que, sense tenir el màster de professorat o el CAP, s'han aventurat dins el món de l'ensenyament. Pel curs que ve la Generalitat proposa que mestres de primària puguin pujar a secundària a fer classes de català, castellà i matemàtiques. A més, fins a l'1 de setembre del 2021 la Generalitat permet que persones amb carreres universitàries relacionades amb la filologia o les enginyeries puguin treballar com a professors de secundària si es comprometen a treure's el màster de professorat abans de l'esmentada data. Això a què es deu? A què ningú ja vol fer de professor.

Jo podria haver escollit qualsevol altre camí però des de petit tenia clar que volia ser professor. M'era igual l'especialitat, només volia ser aquella figura referent a la vida de joves que educa en la vida mentre transmet coneixements. El que m'he trobat és que ara se'm titlla de ser un frustrat o d'haver escollit el camí fàcil. La docència... Clar, tothom ho pot fer... La nostra professió està completament desprestigiada. Socialment hem passat de ser una professió ben vista a què tothom et qüestioni: alumnes, famílies, pedagogs, editorials, amics o fins i tot desconeguts. Tothom hi té alguna cosa a dir i ho sap fer millor que tu, perquè "va home va, 30 alumnes per classe no és tant".

El meu dia a dia és enfrontar-me a la desmotivació d'una gran part de l'alumnat, no amb l'educació sinó amb la vida. Un alumnat que té mil i un problemes que són més importants que el que passa a l'aula o que el seu propi futur. Alumnes que no dormen perquè juguen tota la nit a videojocs. Alumnes que no vénen a classe perquè les seves famílies creuen que aquell dia se'l poden saltar, però no és un dia, en són molts. Alumnes que t'insulten, t'amenacen i et miren per sobre l'espatlla perquè saben que no els passarà res per això. Una expulsió d'alguns dies potser. Què és això per ells si després no rectifiquen la seva actitud? Alumnes indisciplinats, mal educats o senzillament alumnes que no han estat educats.

Famílies que et diuen com has d'ensenyar els fills, ja que saben perfectament com es comporten aquests dins l'aula i saben molt millor que els professionals de l'ensenyament quines són les seves necessitats educatives. Famílies que no eduquen els fills. Famílies que no accepten els càstigs imposats o que et qüestionen les notes dels fills. O fins i tot, pares i mares que et diuen: no sé per què li has posat un comunicat al meu fill si jo faig el mateix. Com volen que transmeti coneixements, experiències i que ajudi al desenvolupament competencial de les criatures si a casa seva em qüestionen el què, el com i el per què?

Està clar que no totes les famílies ni els alumnes són iguals, ni que tot l'alumnat mostra un comportament igual. Però el que és problemàtic és que la mala educació o la deseducació d'alguns és contagiosa. Socialment el professorat ja no té cap mena d'autoritat. Se'ns creu com aquella gent que va triar la sortida fàcil de la seva carrera. Quan us diré que no tinc cap dubte que els meus companys de feina o de màster s'estimen la seva professió. Però ens cremem. És el meu primer any i m'apassiona la meva feina però no sé si la podré exercir tota la vida, per salut pròpia. La nostra feina rep una pressió exagerada, se'ns exigeix el màxim i se'ns valora el mínim.

Convido que els pedagogs i tots aquests teòrics de l'ensenyament vinguin a les aules i s'enfrontin durant un any a la realitat. Se'ns diu que els professors no hem de ser o fer com els d'abans però al mateix temps hem d'imposar disciplina i ordre. Se'ns diu que no podem treballar com abans i que hem d'estar innovant però no tenim temps per fer-ho si a classe hem d'imposar ordre i la resta de la jornada la passem fent reunions o guàrdies. Se'ns diu que hem de treballar unes set hores setmanals a casa, però la realitat és que en treballem més. S'han de preparar classes, programar activitats, corregir proves i treballs... I encara hem de trobar temps per innovar i formar-nos en noves metodologies. A mi m'encantaria poder formar-me més o fer activitats diferents, però senzillament no tinc temps material per a fer-ho.

Quan vaig arribar a l'institut els companys de feina em comentaven que quina sort que tenia d'haver fet el màster de professorat ja que de ben segur estava molt ben preparat. La realitat? La facultat d'educació de la Universitat de Barcelona ofereix un màster pèssim. A part que els alumnes ens vam sentir mal tractats per part de la coordinació del màster i la seva cúpula, ens vam trobar amb què no sabíem què fèiem. De les assignatures que vam fer només tres de les catorze totals ens van satisfer les nostres necessitats i ara ens estan ajudant a exercir la nostra feina. Ara bé, a mi ningú m'ha ensenyat a programar ni a treballar per competències com em demanen després a inspecció o a les oposicions, o tampoc sé què he de fer si tinc un nen amb TDA(H), TEA o qualsevol altre trastorn a l'aula. Els suports externs que tenim són insuficients per satisfer les necessitats de l'alumnat. Necessitem que s'inverteixi en educació, que es faci una aposta segura per l'educació.

O ens arremanguem i posem fil a l'agulla o acabarem sent una societat empobrida. Estem llençant rius de persones als carrers amb graduats escolars de pa sucat amb oli. Però què passa? No poden repetir més cursos (que tampoc és la solució en molts casos). Amb 30 alumnes per classe el professorat fem tot el possible per ensenyar alguna cosa de profit cada dia i educar el màxim possible. Però si seguim tenint ràtios tan elevades, alumnes amb nivells tan diversos, famílies que et qüestionen fins i tot el color dels calçotets, pedagogs allunyats de la realitat i una estructura tan antiquada, no anirem enlloc.

Aprofitem la República Catalana per transformar de dalt a baix l'educació. Per dotar-la del màxim pressupost possible i per apostar per una educació que ens faci sentir orgullosos com a país. Apostem per retornar el prestigi al professorat perquè no hàgim de suplicar perquè els especialistes s'hi dediquin. I si us plau, deixem de qüestionar el professorat perquè és qui millor sap què necessita l'alumnat. Nosaltres seguirem fent la nostra feina el màxim de bé possible, perquè som apassionats i perquè creiem que un futur millor és possible.