El PSC va santificar ahir el beat Iceta com a nou primer secretari del partit. Tot estava escrit i decidit i només calia la legitimitat expressada amb el vot dels militants del partit per convertir l’únic candidat al càrrec en primer secretari efectiu. Miquel Iceta s’ho ha treballat de valent. Malgrat saber que hi havia poquíssimes vocacions per convertir-se en successor de Pere Navarro, el seu exassessor ha recorregut tot el territori, totes les sensibilitats i fins i tot totes les reticències per aconseguir el grau d’acceptació satisfactori. L’ha tingut. Enhorabona, doncs, senyor Iceta. Encara que, pel que fa a resultats finals, queda per determinar quina part de la militància socialista catalana no hauria acudit a la cerimònia de la benedicció si al costat de l’urna del PSC no n’hi hagués hagut una altra: la del PSOE. Perquè era a Madrid on ahir hi havia, almenys, una certa batalla. Tan limitada, això sí, com es vulgui.

Esment i nota a part mereix la contradicció que un partit que és “un altre partit” participi en la votació del secretari general del PSOE. Una cosa és que una fórmula pactada permeti una certa presència de càrrecs del PSC en els òrgans de govern dels socialistes espanyols. I una altra de ben diferent que els militants de l’un, que no és cap federació, participin directament en les eleccions a líder de l’altre. Potser perquè a l’hora de la veritat la diferència entre una “federació” i “un partit diferent” només és simbòlica. Més afectiva que efectiva.

Tornem-hi. Miquel Iceta ho ha fet tan bé, que el grau de recel i oposició s’ha reduït de manera evident. Els denominats “crítics” han acabat cedint. Des del més tebi i hàbil Àngel Ros fins a la més inquieta Marina Geli. Només Montserrat Tura mantenia ahir les posicions i assegurava per la ràdio que acabaria votant en blanc perquè I’opció Iceta no la convencia.

Per què no convenç Miquel Iceta Montserrat Tura? Perquè, més enllà de les persones, l’exconsellera considera, amb raó, que allò que ha de prevaldre i acaba prevalent és la ideologia i l’estratègia. I la ideologia i l’estratègia del PSC no s’han mogut ni un dit. El nou primer secretari, és cert, ha aplicat en la cursa per reivindicar la confiança necessària més intel·ligència, una mica més de màniga ampla, fins i tot més passió i convenciment que el seu antecessor va demostrar al llarg de tot el seu mandat. Però, al remat, destriats l’aigua i l’oli, els socialistes catalans es mantenen en la línia que ha definit el partit real des del Congrés de Sitges. El dret a decidir se supedita a la legalitat i a l’acceptació de les autoritats espanyoles. Per tant, no és dret. Es manté la reivindicació de l’“encaix” de Catalunya amb l’Estat. Un “encaix” que desencaixa perquè es limita a demanar al consideració de nació, el blindatge d’algunes competències i una relació fiscal menys indecent. I s’aguanta igualment la subordinació real al PSOE.

Amb això n’hi ha prou? Amb això difícilment el PSC revertirà tendències. Ni disminuirà les desercions massives al territori. I encara menys, a mesura que s’acosti el 9 de novembre i quan les posicions es radicalitzin encara més. En què va canviar el PSC ahir? En res. O més aviat sí, en un nom que, estranyament, ha aconseguit tornar la confiança a la majoria dels qui tenen tantes proves com vulguin per desconfiar-hi. Aquesta ha estat per ara l’única virtut de Miquel Iceta. Però amb això només no evitarà el camí cap a la residualització irreversible.