Fa un temps que la paraula de moda als discursos sobre cultura no és cultura, malauradament, sinó indústria. Potser és perquè els responsables de fer les polítiques culturals que ens han de servir saben més d’indústria que de cultura, o potser perquè se l’estimen tan poc, la cultura, que els cal disfressar-la d’indústria, d’alguna cosa econòmicament rendible, per justificar-ne la inversió pública.

No ens malentenguem: la cultura és, efectivament, motor econòmic. Perquè una cançó ens arribi a les orelles, un llibre a les mans, un espectacle a la pell, cal un exèrcit de gent que, en general, cobra per la seva feina. Els vehicles que emprem per gaudir de la cultura es compren i es venen, s’intercanvien, es mouen. Hi donem un valor i, per tant, també un valor econòmic.

Però creure’s la cultura de debò és veure-hi més enllà d’aquests llocs de feina immediats i evidents i reconèixer que per desenvolupar-nos com a persones i, per tant, com a poble, necessitem determinats estímuls. Les reflexions profundes, les idees genials, els grans avenços de la humanitat, no creixen dels arbres. Calen esperits ben nodrits, avesats a qüestionar-se les pròpies assumpcions, lliures d’experimentar sense col·locar-se sempre una finalitat pràctica en primer terme. Tot això ens ho dona la cultura.

Com a societat, hem convingut que la salut i l’educació són prioritàries. Evidentment, hi ha una gran indústria al voltant dels que es dediquen a vetllar per la salut i l’educació de tots nosaltres, des de metges fins a venedors de gomes d’esborrar. Però l’excusa per invertir-hi diners públics no és mai l’activitat econòmica que generen aquests sectors, sinó el fet que són drets irrenunciables per a la població. Això no passa amb la cultura: el discurs dels polítics que demanen que s’hi inverteixi no ho exigeix com a dret irrenunciable, sinó com a sector econòmic a explotar.

Alguns dels agents implicats en els anomenats «sectors culturals» s’hi han apuntat de seguida. «Ei, feu-nos cas, promoveu-nos, que movem molts diners, donem feina a molta gent». I sí, és cert i fins i tot pot funcionar perquè augmentin el pressupost públic que s’hi dedica. Però de què serveix més pressupost si no s’inverteix a donar suport a la creació i l’accés a la cultura? N’hi ha que confonen fomentar la venda de llibres amb fomentar la lectura; solen ser els que no llegeixen gaire però volen vendre molts llibres. Us imagineu un departament de sanitat més preocupat a vendre aspirines que a tenir una població sana?

Com m’agradaria que no oblidéssim que la indústria ha d’estar al servei de la cultura, i no la cultura a la servei de la indústria. Com m’agradaria que veiéssim que pensem com pensem, sentim com sentim, gràcies a la cultura que tenim (o no tenim), i que menystenir-la no comporta només pèrdues immediates de volum de negoci o llocs de treball. Comporta, sobretot, pèrdua de capacitat de tirar endavant com a comunitat. I això segur que no ens ho podem permetre.